18 DE MAYO. Pena de mort, Pere dez Torrent, Francesch Pallares,

18
DE MAYO.

Reunidos, a las dos de la madrugada, el diputado
militar y el real, un oidor de cuentas y otros varios individuos,
para proceder a la lectura de los procesos e inquisiciones recibidas,
contra Francisco Pallarés, conceller de Barcelona y otros, presos en
la cárcel pública de la corte del veguer, (cuya lectura duró diez
horas,) después de la correspondiente votación, pasóse a
deliberar, acordando la sentencia que sigue:

Fou deliberat
per los dits diputats e concell representants lo Principat de
Cathalunya que per quant lo honorable En Pere
dez Torrent
ere del dit concell en lo qual specialment quascu ha prestat
sagrament de servar e fer servar la capitulacio per tot son poder e
aximateix de consellar lo que seria e sia a util de la cosa publica
del Principat e sia vist per aquest proces ell haver contrafet a
totes les dites coses e esser destruidor de la dita cosa publica. E
axi mateix ell e lo dit Francesch Pallares conseller lany present
portant insignies de la dita ciutat e havia carrech de conservar la
cosa publica de aquella per quant abdosos
son stats conselladors e principals ajudadors de fer e tractar
concitacio
sedicio
tumults
e conspiracio
per divertir
e destrouir
la dita capitulacio e encara los dits diputats e concell qui
representen tot lo Principat en general e persones particulars de
aquell e encara aquesta tan nobla
ciutat de Barchinona
per les quals causes e rahons e encara attes que les dites coses
redunden en tant gran deservici de nostre Senyor Deu de la Majestat
del Senyor Rey e total destruccio de les libertats e cosa publica del
dit Principat. Lur
parer e vot es que los
dits Pallares
e Torrent
(como el
sedicioso Roger Torrent)
deuen morir
e de fet sien
morts ofegats
en la preso
e apres
sien
posats a la plaça
del Rey
on stiguen tot hun
dia en presencia de tot hom e apres
sien
liurats
a sepultura ecclesiastica. Quant empero
als altres delats
nominats en lo
dit proces los
dits diputats e concell se aturen deliberacio per dema.

(Ya me gustaría a mí que las leys e libertats del Principat de Cathalunya en el siglo XXI fueran las del XV: 1462. Eso sí que era un buen Estatuto, Estatut. Y el de arriba un buen procés para acabar con tanta chusma en la Generalitat, antiguamente la Casa del General, Casa de la Diputació.)

El
mismo día, los señores Diputados mandaron escribir las cartas que
siguen a continuación.

Als molt honorables e savis senyors
los consellers de la ciutat de Vich.
Molt honorables e savis
senyors Per lo honorable Nantoni
Ferrer
ciutada de aqueixa ciutat havem reebuda vostra letra regraciants vos
los avisos en aquella contenguts e la vostra bona voluntat. Vos
significam que ans de la recepcio de dita letra haviem satisfet e
respost a tot lo que per vostres sindichs nos es stat dit e demanat
segons vostre scriure. Daqui avant continuau vostre bo e virtuos
obrar segons loablament
haveu acustumat. Dada en Barchinona a XVIIII dies de maig del any
Mil CCCCLXII. - M. de Monsuar dega de Leyda. - Los diputats del
General e concell representants lo Principat de Cathalunya prests a
vostra honor.

Al honorable senyer En Nicholau
Andreu
procurador de la terra
del General.
Honorable
senyer. Per lo
batle
del castell
Dampuries
som certificats de la asserta intimacio en scrits feta als homens de
remença del dit castell e terme per acompanyar la asserta bandera e
com ells sobre aço recorrents a vos e a vostre assessor nols haveu dada la calor que de vostre ofici speraven de que havem gran
admiracio car en tals necessitats abandonar los vassalls no es sens
algun perill. E per ço vos dehim e manam decontinent reebuda aquesta
aneu personalment no solament at dit castell mas en tots altres
lochs
de la terra
del General
e de paraula e encara ab veu de crida maneu a tots los poblats en la
dita terra axi de remença com altres que tals preteses intimacions
ne altres qualsevol manaments a ells fets o faedors no obtemperen
sots pena de la vida e confiscacio de lurs bens sens expressa
executoria licencia e manament nostres. En aço no siau negligents o
remis
per via o causa alguna com fahent lo contrari a nosaltres convendria
procehir contra vos pertinentment e deguda. Dada en Barchinona a
XVIII dies de maig del any Mil CCCCLXII. - Manuel de Monsuar dega
de Leyda. - Los diputats del General de Cathalunya residents en
Barchinona.

Als molt reverends magnifichs e honorables los
deputats del General de Cathalunya e concell lur residents en la
ciutat de Barchinona.
Molt reverend magnifichs e honorables
senyors. Per avis de vostres grans reverencies e honorables savieses
es la present una letra com vuy que es dimecres que comptam dotze de
maig los veguers de aquesta ciutat han reebudes letres de la molt
Excellent Senyora Reyna ab les quals los mana facen publicar aquella
mateixa crida de la qual son vostres reverencies e honorables
savieses avisades e per la qual revocar me trametes una letra manant
me requiris los oficials qualsevulla aquella crida revocassen e de
fet fonch revocada per la dita ciutat de Tarragona e lochs acustumats
de aquella segons per letra mia ja son avisats largament. Ara
encontinent que es vengut a ma
noticia per manament ab dita vostra letra a mi fet he requests los
veguers de aquesta ciutat dita crida no fessen ne publicassen
en neguna
manera. En altra manera quels acusaria les penes de fraccio
del sagrament e homenatge que prestat han de observar totes requestes
que per part de vosaltres los seran fetes e no resmenys per lo
acuydament
en vostra letra dit e aço mijançant lo notari publich de
aquesta ciutat los quals veguers no han proceit en fer dita crida
publicar ans crech han consultat sobre aço la dita Senyora Reyna.
Suplicant vostres grans reverencia magnificencies e honorables
savieses per letra vostra sia
yo
avisat com me
tench
a regir daqui
avant en tals casos per tal que mils
de mi e de mon
ofici puixa
a Deus
primerament e puys
a vosaltres donar bona raho.
Dada en Tarragona
a XII de maig del any de la nativitat de nostre Senyor Mil CCCCLXII.
- De vostres R. magnifiques e honorables savieses humil servidor e
los manaments prest obtemperar. - Pere
Arlambau
diputat local en la ciutat e camp de Terragona.


Molt reverends nobles magnifichs e honorables senyors.

Dimecres a la
una
hora apres
mig jorn
o aquens
prop quis
comptave sinch
del mes e any presents e devall scrits per mon
loctinent fou rebuda una vostra letra closa e segellada ab senyal de
registrada e per Johan
Lombard
correu vostre a ell presentada continent en efectu
com la dita Senyora Reyna havia scrit devie scriure als oficials daçi
publicassen
certa crida ab la qual en efecte ere manat a tot hom generalment que
axi de cavall com de peu nos
acordassen
en lo
exercit de aquest Principat ne
prenguessen sou ans
si pres lo
havien lo
restituissen
absolvent los
del jurament e homenatge que prestat haguessen. Per la qual raho
respectes e manaments en aquella dita vostra letra deduits e
expressats per lo dit loctinent meu ab
mija de
carta publica testificada per lo
notari
e scriva de mon
ofici fou request lo
loctinent de vaguer
de aquesta vila e vegueria al o al dit son principal. La dita crida
era pervenguda e aquella per los
lochs
acustumats de sa
jurisdiccio lo dit dia e quasi mija hora abans publicada havia empero
absent lavors lo dit veguer fou request son
loctinent juxta forma de la predita vostra letra que sots virtut de
la seguretat per ell prestada o que prestar ere tengut de obtemperar
vostres requestes la dita crida e tot lo procehit en virtut de
aquella tornas decontinent al primer stament ab crida publica e en la
manera que feta era stada tota dilacio e excusacio cessants
certificant lo si lo contrari fehie
e no complie la dita requesta de la cominacio
en dita vostra letra adjecta
e apposada
les quals coses axi fetes e tractades per lo dit loctinent
meu
decontinent lo dit loctinent de veguer se oferi prest e apparellat
les coses requestes ab tot efecte complir juxta forma de la dita
requesta e letra vostra de la qual inhibicio li fou feta axi com de
continent no divertint a altres actes de fet procehi ab veu de crida
publica a tornar tot lo procehit per lo dit Principat son al primer
stament tota dilacio e excusacio en aquell acte cessants. E axi
mateix disapte entorn les onze hores abans de mig
dia que tenien vuyt
del mes e any davall enarrats
per un correu vostre quis
nomena
Sanxo
Ferrando
fou presentada al dit loctinent meu jo encara absent una vostra
semblant letra
closa e segellada data en la ciutat
de Barchinona
a cinch
de maig e any devall calendats
havent en si com dins aquella trematreu
copia de una crida ab la qual eren donades per enemigues de la cosa
publica les persones en ella nomenades dehint
e manant me que aquella crida vista la dita letra fes publicar en nom
de vosaltres senyors de
diputats e consell com a representants lo dit Principat per los
lochs
acostumats
de aquesta vila sens empero
nominacio e intervencio de algun oficial sino en la manera que ere
scrita de
mol a mot
e com publicada fos fes aquella registrar en poder del notari
daquesta
deputacio
local avisant vos ab
ma
letra del dia que les dites coses hauria exequtades
segons aquestes coses e altres pus
largament
en les predites vostres letres se
contenen
a les quals me
refir.
E rebudes aquelles los dies e hores sobredits per lo dit loctinent
meu ab aquella humil reverencia ques pertany de continent tota
dilacio
postposada los dits dies e hores compli
los manaments en aquelles expressats
e feu publicar la dita crida per los lochs acustumats de aquesta vila
per En Franci
Ciscar
corredor
publich
de aquesta vila migensant
so de
trompeta
segons es acustumat en la present vila de
mot a mot
e sens nominacio ne intervencio de algun oficial juxta lo manament
demunt dit e aquella feta registrar per lo notari de mon
ofici. E per ço
que sie
de les dites coses memoria eterna e complescha
vostre manament he manat fer la present en vosaltres destinar per lo
notari e scriva del dit ofici per vosaltres a mi comanat en testimoni
de les dites coses. E sia la Sancta
Trinitat vostra special proteccio e guarda. Scrita en Muntblanch
(Montblanc,
Montisalbi, Tarragona)
a XIII de maig del any de la nativitat de nostre Senyor Mil CCCCLXII.
- Vostre humil servidor qui en gracia e merce de vosaltres me
coman.
- Lo diputat de Muntblanch. - Als molt reverends egregis nobles
magnifichs e honorables senyors los senyors de
diputats
del General
de Cathalunya residents en Barchinona.


Als molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables los
diputats del General
e consell llur representants lo
Principat de Cathalunya residents e
Barchinona.

Molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables mossenyors.
La present es per avisar vostres honorables savieses com lo dia
present en
gir set
hores apres
mig jorn
he reebuda una vostra letra e dins aquella una crida manant me
aquella fahers
publicar en la dita vila per los lochs acustumats la qual de present
fiu fer e publicar en la forma e manera per vosaltres ordonada e
manada per la dita vila e per los lochs acustumats e aquella he feta
registrar en poder den Barthomeu
Macet
notari daquesta vila. E no pus per la present sino que sie la Sancta e individua Trinitat en
vostra guarda e proteccio. De Camprodon a XI de maig any Mil
CCCCLXII. - Qui en vostra gracia e merce de vostras
R. e honorables savieses molt se
comana
Pere
Moner
diputat local de la vila de Camprodon.

Als molt reverends
egregis nobles e magnifichs senyors los diputats e concell del
Principat de Cathalunya.
Molt reverends egregis nobles magnifichs
e honorables senyors. Una letra he rebuda vostra dada en Barchinona a
XIII del present e aquella vista stich
no poch
admirat del contengut en dita letra car podeu pensar que a mi per
esser hun dels particulars de aquest Principat va tant com a
qualsevol altre singular en la observancia de les libertats
de aquell les quals per res que fins açi
haja fet ni fassa
no he violat ne entench
a violar ans
crech
fermament haver fet e fer lo
degut per queus
placia no voler creure ço
de ques
fa demostracio en vostra letra ni dar
me
culpa deço
que so
net per paraules o propries pasions
de gents car
en fet e en pensa cuyt
esser no corrupta
en res qui tocas contra la capitulacio e haureus
a gran grat que tots temps queus seran fets tals reports me
vullan
(vullau)
de aquells scriure e conaxareu
ne dare
(daré;
donaré)
tal raho en forma que tot lo
mon dira que jo he fet (fecho,
hecho)
fas
(faig;
fach; hago)
e fare (faré;
haré)
lo
degut. Scrita en la mia
(meua;
meva; mi, mía)
vila de Hostalrich a XVII de maig del any de la nativitat de nostre
Senyor Mil CCCCLXII. - A vostra honor prest En Johan
de Cabrera
comte de
Modica.


Als molt reverends nobles e magnifichs senyors los
senyors
diputats e concell de Barchinona.

Molt reverends nobles e magnifichs senyors. Per alguns afers
urgents al Principat de Cathalunya e necessaris a mi he delliberat
trametre an Joan
Andreu.
Placiaus donarli creença
com farieu a mi matex
e fer ço
que de vostra magnificencia confie
e ordonau
ço
queus
placia. De Ixer
a XI de maig. - Prest a la ordinacio vostra Joan
senyor Dixer.

Als
molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables mossenyors los
deputats del General
de Cathalunya e concell lur en la ciutat de Barchinona
residents.

Molt reverends egregis nobles magnifichs e honorables
mossenyors. Air que comptavem quatorze del mes present
de maig en vigor e virtut de una vostra letra la qual lo
dia abans rebi closa e segellada dins la qual habia una
crida interclusa. La dita crida en la forma e manera en dita vostra
letra contenguda e expressada fiu publicar e cridar per la
ciutat de Tarragona e los lochs acustumats de aquella
ab veu de publica crida. Per ço ab aquesta mia
responsiva letra certifich de dita publicacio de crida
esser feta vostres reverencies e egregis savieses e magnificencies.
Dada en Tarragona a XV del mes de maig any de la nativitat de nostre
Senyor Mil CCCC sexanta dos. - De vostres R. egregis e magnifiques
savieses servidor humil. - Pere Arlambau deputat local
en la ciutat e camp de Tarragona.

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamovol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París, torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la seua voreta.

Habíe acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores, que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos, va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.

La mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del fill podíe demaná peres al olm, los va di:

- Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue, y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.

Los tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós, Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues costums; después podrás torná aquí.

Lo sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat. Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida, en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y ficánli una ma al pit, simplemen va di:

- ¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que soc lo teu Girólamo. -

Sentín aixó ella tota tremolosa va di:

- ¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus, casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara, volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.

Lo jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va escomensá a di:

- Girólamo ¿No ten vas?

Pero com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal", de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona, que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.

Entonses la jove va di:

- Pos assó tením que fé natros. -

Y agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a la porta de casa seua, y allí lo va dixá.

Vingut lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.

A la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor! Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames, de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que, amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe, volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de la mort de los dos.

Prenén, pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena

JORNADA CUARTA. NOVELA OCTAVA.

Girólamo
vol a Salvestra; espentat per los rogs de sa mare sen va a París,
torne y la trobe casada; entre a amagatóns a casa y se quede mort a
la seua vora, y portat a una iglesia, Salvestra tamé se mor a la
seua voreta.

Habíe
acabat la história de Emilia cuan, per orden del rey, Neifile va
escomensá aixina: algúns, al meu juissi ñan, valeroses siñores,
que mes que l’atra gen creuen sabé, y menos saben; y per naixó no
sol als consells de los homes sino tamé contra la naturalesa de les
coses pretenen oposá lo seu juissi; de esta presunsió han
sobrevingut ya grandíssims mals y may se ha vist víndre cap be. Y
perque entre les demés coses naturals es l´amor la que menos
admitix lo consell o la acsió que li siguen contraris, y la seua
naturalesa es tal que antes pot consumís per sí mateix que sé
arrencat per cap consell, me ha vingut al ánimo narrátos una
história de una Siñora que, volén sé mes sabuda de lo que debíe
y no u ere, creén del enamorat cor arrancá l´amor que potsé allí
habíen ficat los estels, va arribá a arrancáli en un mateix pun
l´amor y l´alma del cos a son fill.
Va ñabé, pos, a la nostra siudat, segóns los agüelos conten, un grandíssim viachán y ric de
nom Leonardo Sighieri, que de la seua dona va tíndre un fill de nom
Girólamo. Después del seu naiximén, arreglats los seus assuntos,
va dixá esta vida. Los tutós del chiquet, jun en la mare, van
administrá be los seus bens. Lo chiquet, creixén en los chiquets
dels atres veíns, mes que en cap atre del barri en una chiqueta de
la seua edat, filla de un sastre, se va familiarisá; y passán los
añs, lo trate se va convertí en un amor tan gran y fort que
Girólamo no se trobáe be si no veíe lo que veíe ella; y sértamen
no la volíe menos de lo que ella lo volíe an ell.

La
mare del sagal, acatánsen de aixó, moltes vegades lay va reprochá
y lo va castigá; y después de queixás als seus tutós (no podén
contíndres Girólamo), com se creíe que per la gran riquesa del
fill podíe demaná peres al olm, los va di:

-
Este sagal nostre, que encara no té catorse añs, está enamorat de
la filla de un sastre que se diu Salvestra, si no lay traém de
dabán, probablemen la pendrá per dona sense que dingú u sápigue,
y yo may estaré contenta; o se consumirá per nella si la veu casás
en un atre; y per naixó me pareix que per a evitá aixó lo tindríem
que enviá an alguna part llun d´aquí, al cuidado de los negossis
per a que, dixán de vore an ésta, se li desaparegue del pensamén y
se li podrá después doná per dona alguna jove ben naixcuda.

Los
tutós van di que la Siñora díe be y que faríen lo possible, y fen
cridá al sagal al almassén, va escomensá a díli un, mol
amorosamen:

- Fill meu, ya eres gran; bo sirá que escomensos tú
mateix a velá per los teus negossis, per lo que mos contentaríe mol
que anigueres un tems a París, aon vorás cóm se trafique en gran
part de la teua riquesa; sense contá en que te farás mol mes cortés
y de mes valor allí que aquí u faríes, veén an aquells Siñós,
Baróns y gentilhomes (que allí ñan tans) y adeprenén les seues
costums; después podrás torná aquí.

Lo
sagal los va escoltá y va contestá que no volíe féu perque pensáe
que igual que los demés, podíe quedás a Florencia. Los honrats
homes, al sentíli aixó, li van insistí en mes paraules; pero no
podén tráureli datra resposta, a sa mare lay van di. Ella, mol
enfadada, no perque no volíe anássen a París, sino per lo seu
enamoramén, lo va insultá; y después, ablanínlo en dolses
paraules, va escomensá a afalagál y a rogáli tendramen que
faiguere alló que volíen los seus tutós; y tan va sabé díli que
ell va consentí en anássen a está allí un añ, pero no mes; y
aixina se va fé. Anánsen, pos, Girólamo a París enamorat, diénli
avui no, demá ten anirás, allí lo van tíndre dos añs; y tornán
mes enamorat que may va trobá a la seua Salvestra casada en un bon
jove que fée tendes, y se va ficá mol trist. Pero veén que no
podíe sé d´atra manera, se va esforsá en tranquilisás; y espián
cuán estáe a casa, segóns la costum de los joves enamorats va
escomensá a passá dabán de ella, creén que no lo habíe olvidat.
Pero ella no sen enrecordabe de ell, com si may lo haguere vist, y si
sen enrecordáe, fée vore lo contrari. Lo jove u va vore enseguida,
en grandíssim doló, pero no per naixó dixabe de fé tot lo que
podíe per a torná a entrá al seu pit; pero com res pareixíe
conseguí, se va disposá, encara que fore la seua mort, a parláli
ell mateix. Informánse per algún veí sobre cóm estabe distribuída
la casa, una tarde que habíen anat de vela ella y lo home a casa de
uns veíns, de amagatóns va entrá dins de la alcoba y se va amagá
detrás de les lones de les tendes que estaben allí; y tan va
esperá, que, tornats ells y gitats, va notá que lo home estabe
adormir, y allá sen va aná aon habíe vist gitada a Salvestra; y
ficánli una ma al pit, simplemen va di:

-
¡Oh, alma meua! ¿Dorms ya? - La jove, que no dormíe, va volé
quirdá pero lo jove enseguida li va di: - per Déu, no quirdos, que
soc lo teu Girólamo. -

Sentín
aixó ella tota tremolosa va di:

-
¡Ay, per Déu, Girólamo, vésten! Ha passat aquell tems en que erem
sagals y no anáe contra lo decoro está enamorats. Estic, com veus,
casada, per lo que ya no me está be escoltá a datre home que al
meu; per lo que te rogo per Déu que ten vaigues, que si lo meu home
te sentiguere encara que datre mal no vinguere, se seguiríe que ya
no podría viure may en ell en pas ni en descáns, mentres que ara,
volguda per nell, en pas y en tranquilidat en ell vic.

Lo
jove, al sentí estes paraules, va sentí un terrible doló, y
recordánli lo tems passat y lo seu amor may disminuít per la
distánsia, y mesclán mols rogs y promeses grandíssimes, res va
conseguí; per lo que, dessichós de morí, li va demaná que en
recompensa de tan amor, lo dixare gitás a la seua vora hasta que se
calentare una mica, que se habíe quedat gelat esperánla, prometénli
que ni li diríe res ni la tocaríe, y que en cuan se haguere
calentat una miqueta sen aniríe.
Salvestra, tenín una mica de
compassió d´ell, lay va consedí en les condissións que ell habíe
ficat. Se va gitá, pos, lo jove jun an ella sense tocála; y
recordán en un sol pensamén lo llarg amor que li habíe tingut y la
seua presén duresa y la perduda esperansa, se va disposá a no viure
mes y sense di paraula, tancats los puñs jun an ella se va quedá
mort. Y después de un bon rato, la jove, extrañánse de que
estiguere tan coto, en cuidadet de que lo home no se despertare, va
escomensá a di:

-
Girólamo ¿No ten vas?

Pero
com no va contestá, va pensá que se hauríe quedat adormit; per lo
que, estirán la ma, va escomensá a sorollál per a que se
despertare, y al tocál lo va trobá "chelat com lo chal",
de lo que se va extrañá mol; y sacsánlo en mes forsa y notán que
no se sorolláe, después de tocál un atra vegada va está segura de
que estabe mort; per lo que mol acollonida va está mol tems sense
sabé qué fé. Al final, va dessidí, fingín que se tratabe de un
atra persona, vore qué díe lo seu home que teníe que fés; y
despertánlo, lo que acababe de passáli an ella li va di que li
habíe passat a un atra, y después li va preguntá que si li passáre
an ell, qué tindríe que fé ella. Lo bon home va contestá que li
pareixíe que an aquell que s´habíe mort sel teníe que portá en
silensio a casa seua y dixál allí, sense enfadás contra la dona,
que no li pareixíe que haguere cometut cap falta.

Entonses
la jove va di:

-
Pos assó tením que fé natros. -

Y
agarránlo de la ma, li va fé tocá al jove mort, y ell, tot
espantat, va fotre un bot del llit, se va ficá de peu y, ensenén
una llum, sense entrá en mes históries en la seua dona, vestit lo
cos mort en les seues mateixes mans y sense esperá gens, ajudánli
la seua inossénsia, sel va carregá a les esquenes, lo va portá a
la porta de casa seua, y allí lo va dixá.

Vingut
lo día y trobat dabán de la porta mort, se va montá un gran abalot
y, espessialmén sa mare; y examinat per totes parts, y no trobánseli
ni ferida ni cop, va sé per tots los meches cregut que habíe mort
de doló, com habíe sigut. Va sé, pos, este cos portat a una
iglesia, y allí va víndre la dolorida mare en moltes atres siñores
paréns y veínes, y damún d´ell van escomensá a plorá a llágrima
viva, y a lamentás, segóns les nostres costums. Y mentres se fée
un grandíssim dol, lo bon home de la casa aon s´habíe mort, li va
di a Salvestra:
- Fícat un manto al cap y ves a la iglesia aon
ha sigut portat Girólamo y mésclat entre les dones; y escolta lo
que se parle sobre este assunto, y yo faré lo mateix entre los
homes, per a enterámos de si se diu algo contra natros.

A
la jove li va pareixe be y allá que sen va aná. ¡Maravillosa cosa
es de pensá lo difíssil que es descubrí les forses del Amor!
Aquell cor que la felís fortuna de Girólamo no habíe pogut obrí
lo va obrí la seua desgrássia, y ressussitán les antigues flames,
de repén la va moure a tanta piedat lo vore la cara del mort, que,
amagada daball de la mantellina, obrínse pas entre les dones, no va
pará hasta arribá al cadáver; y allí, cridán mol fort, damún
del jove mort se va aviá, y no lo va bañá en moltes llágrimes
perque, abáns de tocál, lo doló, com al jove li habíe tret la
vida, an ella la hi va traure. Después, consolánla les dones y
diénli que se eixecare, sense conéixela, y com ella no se eixecabe,
volén alsála, y trobánla morta, la van eixecá y van vore que ere
Salvestra. Per lo que totes les dones que allí estaben van escomensá
a plorá mol mes que abáns. La notíssia va corre com la pólvora
fora de la iglesia, entre los homes, y arribán als oíts del seu
home que entre ells estabe, sense aténdre consol de dingú, va plorá
mol rato, y después los va contá a mols lo que aquella nit habíe
passat entre aquell home y la seua dona y tots van sabé la raó de
la mort de los dos.

Prenén,
pos, a la jove morta, y adornánla com se adorne als morts, jun al
jove la van ficá, y ploránla, a una mateixa sepultura van sé
enterrats los dos; y an ells, a qui Amor no habíe pogut ajuntá
vius, la mort los va ajuntá en inseparable compañía.

jornada-cuarta-novela-novena