lunes, 17 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA PRIMERA

Lo siñó
Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor
después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per
san y de nom San Ciapelletto.




Convé,
mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom
de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná
escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus
maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell
com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo
seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y
mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que
vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí
ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa
y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre,
mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de
aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be
los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en
eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la
experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a
mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém
per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat
cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals
traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe
que, engañats per la opinió, fem procuratres
dabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern
exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore
benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li
rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi
de Déu mes que lo dels homes.

Se diu, pos, que habénse
convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa
en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos
Senseterra
,
germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio,
donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades
u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no
se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá),
va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm;
li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets
a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los
borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an
ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé
frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este
assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato,
que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero
mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di
Cepparello, y creén que volíe di capelo,
es di, guirnalda,
com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino
Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu,
mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari,
y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns
(encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet
tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún
de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si
se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa
grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals,
guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que
jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés
(y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y
consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes
mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an
algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may,
de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y
matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y
los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap
atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los
sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y
per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe
de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u
són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae.
Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe
un san.
Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un
solemne jugadó en dados trucats.


Pero ¿per qué
me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may
haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y
la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes
vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe,
sino tamé de la justíssia.


Vingut, pos,
este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe
mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe
contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di
aixina:


- Siñó
Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín
entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes
engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per
a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix
no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de
la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue
convenién.


Lo siñó
Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que
sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems,
sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí,
y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo,
ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes
credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo
coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y
en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe
anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina,
hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen
préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va
passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé
vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa
nessessária per a recuperá la salut.


Pero tota
ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe
viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de
mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen
y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto
estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.


- ¿Qué farém
en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una
situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén
mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc
juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet
serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere
oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de
mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá
confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá
sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá
aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse,
los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de
pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo
que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un
goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre
ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo,
com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y
cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí
no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres
arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos
trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se
mor.


Lo siñó
Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe
encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns,
va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:


- No vull que
tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa
algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic
convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren
les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes
injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort
poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san
com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos
y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.


Los dos
germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná
a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio
escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua;
y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran
mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns
teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá
en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto
estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a
confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se
habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe
confessat, va contestá:


- Pare meu, la
meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y
bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde
que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay
confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.


Va di entonses
lo flare:



- Fill meu, be
has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan
assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.


Va di lo siñó
Ciappelletto:



- Siñó retó,
no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en
tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de
tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe
hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que
me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y
no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá
an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere
resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va
rescatá en la seua pressiosa sang.


Estes paraules
van agradá mol al flare y li
van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó
Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a
preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona.
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:


- Pare, me fa
vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.


A lo que lo
san flare va di:



- Dísla en
tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre
cas may se ha pecat.


Va di entonses
lo siñó Ciappelletto:



- Ya que u
voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de
la meua mare.



- ¡Oh, que
Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu
has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes
libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que
están tancats detrás de alguna regla y reixa.



Y después li
va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo
que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y
moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les
persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la
costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se
habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut
resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo
vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes
que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe
paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:



- Fill meu,
estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te
carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los
passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems,
y, después de cansás, beure.



- ¡Oh! - va
di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a
reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en
servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo:
y qui u fa de un atra manera, péque.



Lo flare,
contentíssim, va di:



- Y yo estic
contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y
bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán
mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?


A lo que lo
siñó Ciappelletto va di:


- Pare meu, no
voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos
ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió
de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi;
y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta
manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus
bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y
después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de
Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies
de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay
partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y
donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo
meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.


- Has fet be -
va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá
per la ira?



- ¡Oh! - va
di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay
fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses
brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y
no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los
que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná
detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les
tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes
del món que les de Déu.


Va di entonses
lo flare:


- Fill meu,
esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría
imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut
portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?


A lo que lo
siñó Ciappelletto va contestá:



- ¡Ay, siñó!,
vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo
haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de
estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són
coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que
n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te
convertixgue».



Entonses va di
lo flare:


- Ara dísme,
fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals
testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses
sense consentimén del seu amo?



- Sí, siñó
- va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque
vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no
fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá
mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella
pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la
assuriacabe com només Déu u sap.


Va di entonses
lo flare:


- Ara be, tú
me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an
algú com fan tots los mercadés?



- Per la meua
fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí
eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había
venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore
después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo
que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a
tornálsi, los vach doná per amor a Déu.


Va di lo
flare:



- Aixó va sé
poca cosa y vas fé be.


Y después de
aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les
que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya
a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:



- Siñó meu,
ting encara algún pecat que no tos hay contát.


Lo flare li va
preguntá quin, y va di:


- Men
enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona,
agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa
que debíe.



- ¡Oh! - va
di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.



- No - va di
lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque
en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.


Va di entonses
lo flare:



- ¿Alguna
cosa mes has fet?



- Siñó meu,
sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen
cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.


Lo flare se va
ficá a riure, y va di:


- Fill meu,
éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot
lo día escupiñém an ella.


Va di entonses
lo siñó Ciappelletto:



- Y féu una
gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san
templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.


Y de tals fets
ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá
mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:



- Fill meu,
¿qué te passe?


Va contestá
lo siñó Ciappelletto:



- ¡Ay, siñó!
Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran
vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com
veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí
per neste pecat.


Entonses lo
san flare va di:


- ¡Bah, fill!
¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes
del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren
tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te
vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que,
confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.


Va di entonses
lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:



- ¡Ay, pare
meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les
vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.


A lo que li va
di lo flare:



- Díslo en
confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.


Pero lo siñó
Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu.
Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va
soltá un gran suspiro y va di:



- Pare meu, ya
que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan
era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.


Y dit aixó,
va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:



- ¡Ah, fill
meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám
contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se
arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó?
No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels
que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell
te perdonaríe.



Va di entonses
lo siñó Ciappelletto:



- ¡Ay, pare
meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou
mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades.
¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no
reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!


Veén lo flare
que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la
absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque
del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y
quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort
confessánse? Y después de tot aixó, li va di:



- Siñó
Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si
passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe
que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?


A lo que lo
siñó Ciappelletto va contestá:



- Siñó, sí,
no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a
Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial
devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan
estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé
cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara
que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y
después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a
pecadó, al menos móriga com a cristiano.



Lo san home va
di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren
enseguida; y aixina va sé.



Los dos
germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los
engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que
separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y,
escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó
Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes
ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé
fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es
éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort
que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí
poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit
que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van
preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y,
empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después
de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona
confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo
cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van
avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo
san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va
aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul,
als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe
sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua
confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los
va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió
ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu
tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon
descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y
solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los
llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos
y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua
iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat
a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe
confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus
dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y
santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que
lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li
habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que
Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que
lo escoltabe, dién:



- Y vatros,
fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu,
y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.


Y ademés de
estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua
puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca
donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que
allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans
apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li
van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per
benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá:
y tot
lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist
y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en
honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná
allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y
a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la
fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe
dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y
lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha
mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va
viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé
san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la
presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y
malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que
Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino;
pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y
dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni
que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que
es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la
puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu,
creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san
acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per
a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía
tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham
escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims
de sé escoltats.