domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SEGONA

Rinaldo de
Asti
, robat, va a pará a Castel (Castell) Guiglielmo y es albergat
per una Siñora viuda, y desagraviat dels seus mals, sano y salvo
torne a casa seua.






De les
desventures de Martellino contades per Neifile sen van enriure les
dames desmedidamen, y sobre tot entre los jóvens Filostrato, a qui,
com estabe assentat a la vora de Neifile, va maná la Reina que
continuare en lo novelá; y sense esperá, va escomensá:


Hermoses
Siñores, me séntigo inclinat a contátos una história sobre coses
católiques entremesclades en calamidats y en amors, que sirá per
ventura útil habéla sentit, espessialmen a qui no haygue resat lo
padrenuestro de San Julián moltes vegades, encara que tingue bon
llit, mal se hospede.

Ñabíe, pos, en tems del marqués Azzo de
Ferrara
un mercadé de nom Rinaldo de Asti que, per los seus
negossis, habíe anat a Bolonia; habénlos provist y tornán a casa,
li va passá que, habén eixit de Ferrara y caminán cap a Verona, se
va topetá en uns que pareixíen mercadés pero eren uns malandríns
y homes de mala vida y condissió.


Éstos, veénlo
mercadé y jusgán que debíe portá mols dinés, van pensá que a la
primera ocasió li robaríen, y per naixó, per a que no notare cap
sospecha, com homes humildes y de bona condissió, sol de coses
honrades y de lealtat anaben parlán en ell, mostránse tan com
podíen y sabíen humildes y bons als seus ulls, pel que ell creíe
que ere bona cosa habéls trobat. Anabe sol en lo seu criat y lo seu
caball. Y caminán y charrán, com sol passá, van arribá a discutí
sobre les orassións que los homes dirigíxen a Déu. Y un dels
maleáns, que ne eren tres, li va di a Rinaldo:


- Y vos,
gentilhome, ¿quina orassió acostumbréu a resá per los camíns? A
lo que Rinaldo va contestá:



- En verdat yo
soc home ignorán y rústic, y poques orassións ting a má, ya que
vic a la antiga y conto dos sueldos per vinticuatre dinés, pero no
per naixó hay dixat de tindre per costum al aná pels camíns resá
pel matí, cuan ixco del albergue, un padrenuestro (parenostre,
paternoster) y un avemaría per l´alma del pare y de la mare de San
Julián, y después demano a Déu y an ell que a la nit tinga bon
albergue. Y ya moltes vegades me hay vist, anán pels camíns, en
grans perills, y escapán de tots hay estat per la nit a un bon
puesto y ben albergat; pel que ting firme fe en que San Julián me
haygue conseguit de Déu esta grássia; no me pareix que podríe aná
be lo día, ni arribá be la nit, si no li haguera resat pel matí.


Entonses
aquell, que ya sabíe lo que li passaríe,
se va di per an
ell - «Falta te fará, perque, si no
fallám, te
albergarás ben mal
segóns me pareix». Y después li va di:



- Yo tamé hay
viachat mol y may hay resat, encara que u hayga sentit a mols
recomaná, y may me ha passat que per no resá
dixára de albergám be; y esta nit podréu
vore quí se albergará milló, o vos que u
hau fet o yo que
no hay resat. Be
es verdat que yo en ves de resá dic lo
Dirupisti o la Intemerata o lo De Profundis que són, segóns una
yaya meua solíe dím,
de grandíssima virtut.


Y parlán
aixina de varies coses y continuán lo seu
camí, y esperán lo puesto y ocasió per
al seu mal
propósit, va passá que, sén ya tart, del atre costat de Castell
Guiglielmo, al vadejá un riu aquells tres,
veén la hora que ere y lo puesto solitari
y amagat, lo van assaltá y
robá, y dixánlo a peu y en camisa, sen
van
aná, diénli:





- Ara
mires a vore si lo
teu
San Julián te done esta nit bon albergue, que lo nostre
be mos donará. Y, vadeján
lo riu, sen van aná. Lo criat de Rinaldo,
veén que lo assaltaben, no va fé res per
ajudál, sino que donán
la volta al caball, no se va aturá hasta
Castell Guiglielmo, y entrán allí, sén ya tart, sense cap
dificultat va trobá albergue. Rinaldo, que se habíe quedat en
camisa y descals, sén gran lo fret y neván
encara mol, no sabén qué fé, veén
arribada ya la nit, tremolán y castañejánli
les dens, va escomensá a mirá al voltán en busca de algún
amagatall aon puguere passá
la nit sense morís de fret; pero no veénne
cap perque no fée mol que habíe ñabut
guerra an aquella comarca y tot se habíe
cremat y arrasat, espentat pel fret, se va
adressá
, trotán sense caball, cap
a Castell Guiglielmo, sense sabé que lo
seu
criat habíe fugit
allí, y pensán que si puguere entrá allí, algún socorro li
enviaríe Déu.





Pero la nit
tancada lo va agarrá
casi una milla lluñ
del burgo, per lo que va arribá allí tan
tart que, están les portes tancades
y barrades y los pons
eixecats, no va pugué entrá a
dins. Plorán en doló y
desconsoladamen, buscabe al voltán aón
podríe embutís per a
que al menos no li nevare a
damún; y per sort va vore una casa
sobre les muralles
del burgo com un balagosto cap a fora,
y an aquell ráfec va pensá quedás hasta
que fore de día; y anánsen allí y habén
trobat una porta daball de
aquell alero, com estabe tancada,
reunín una miqueta
de palleta que per allí prop ñabíe,
triste y en doló se va quedá, moltes vegades queixánse a San
Julián, diénli que no ere digne de la fe que habíe ficat
en ell. Pero San Julián, que lo volíe be,
sense tardá mol li va
proví
un bon albergue. Ñabíe an
este burgo una Siñora viuda, bellíssima de cos com la que mes, a
qui lo marqués Azzo amabe tan com a la seua vida y aquí a la
seua
disposissió la fée está. Y vivíe
la Siñora an aquella casa damún del
ráfec
aon Rinaldo se habíe
anat a refugiá. Y lo día d´abáns
habíe vingut lo marqués aquí per a gitás
per la nit en ella, y a la seua casa secretamen habíe manat
preparáli un bañ y un bon sopá.





Y están tot
preparat, y res mes que la arribada del
marqués esperán ella, va passá que un criat va arribá a la porta,
portabe notíssies al marqués per les
que va tindre que ficás en camí en seguida;
pel que, manán di a la Siñora que no lo esperare,
va colá rápidamen. En
lo que la dona, una mica desconsolada, no sabén qué fé, va
pensá en ficás
al bañ preparat
per al marqués, después de
sopá y después sen aniríe al
llit; y aixina, se va ficá a dins del bañ.
Estabe
este bañ prop de la porta aon lo pobre Rinaldo estabe
gitat acurrucadet; pel que, están la
Siñora al bañ, va sentí los
plos y lo tremolá
de Rinaldo, que pareixíe habés convertit en una
s
igüeña. Y cridán a la seua
criada, li va di:

- Ves a baix
y mira fora dels muros al peu de eixa porta quí ña allí, y quí es
y lo que fa. La criada hi va aná
y, ajudánla la claridat del aire, va vore
al que en camisa y descals estabe allí, com se ha dit, tremolán
com les rames de un saúc, y
li va preguntá quí ere. Y
Rinaldo, tremolán tan que ben justet podíe
articulá una paraula,
quí ere y cóm y per qué estabe allí li
va
pugué di, y después va escomensá a rogáli
que, si fore possible, no lo dixare allí
morís de fret durán la nit. La criada, sentín compassió,
va torná a la Siñora y tot lay va contá;
y ella, tamé sentín Piedat, sen va
enrecordá de que teníe la clau de aquella
porta, que algunes vegades servíe per
a les entrades
de amagatontes del marqués, y va di:



- Ves y óbrili
sense fé soroll; aquí está este sopá que no teníe qui sel
minjare, y per a podél albergá ña puesto de sobres.


La criada,
habén alabat mol la humanidat de la Siñora, hi
va aná y la va
obrí; y habénlo fet entrá, veénlo
carpidet y esglayadet, li va di la Siñora:



- Depressa,
bon home, entra an aquell bañ, que encara está calén. Y ell, sense
esperá mes invitassións, u
va fé de bona gana, y reconfortat en
aquella caldoreta,
de la mort a la vida li va pareixe habé tornat. La Siñora li va fé
prepará robes que habíen sigut del seu home, mort poc tems abáns,
y una vegá ficades pareixíen fetes per
an ell
; y esperán a vore qué li
manae la Siñora, va escomensá a doná grássies a Déu y a San
Julián que de una nit tan roína com la que li esperabe lo
habíen librat y a bon albergue, pel que
pareixíe, conduít. Después de aixó, la Siñora, algo descansada,
habén manat fé un grandíssim foc a la
enchumenera de un dels salóns,
va aná cap al raconet
del foc
y li va preguntá qué
ere de aquell bon home. A lo que la criada va contestá:

- Siñora
meua, se ha vestit y es un bon mosso y
pareix persona de be y de bones maneres.

- Ves
- va di la Siñora- , y crídal, y disli
que vingue aquí al foc, y aixina sopará,
que sé que no ha sopat.


Rinaldo,
entrán al salón y veén a la Siñora y
pareixénli prinsipal, la va
saludá y li va
doná les grássies pel benefissi
que li habíe fet. La Siñora lo va vore y lo va
escoltá
, y pareixénli lo que la criada li habíe dit, lo va
ressibí alegremen y en ella familiarmen lo
va fé assentás a la
vora
del foc y li va preguntá sobre
la desventura que lo habíe portat
allí, y Rinaldo li va narrá totes les coses pel
seu orden. Habíe
la Siñora sentit algo de alló cuan la
arribada del criat de Rinaldo al castell, per lo
que se va creure lo que ell li contabe,
y tamé li va di lo que del seu criat sabíe y cóm fássilmen podríe
trobál pel matí.





Después
de que la taula se va
pará
com la Siñora va volé, Rinaldo an
ella, rentades les máns, se va ficá a
sopá. Ell ere alt de estatura, y hermós y
agradable de cara y de maneres loables y
grassioses, y jove de mijana edat; y la
Siñora, habénli ya moltes vegades ficat
los ulls damún y apressiánlo mol, y com
lo
marqués ya no vindríe
a gitás en ella, tenín la
ganeta sensual
desperta al cap,
después del sopá, eixecánse de la taula, a la
seua
criada li va preguntá si li
pareixíe be que ella, ya que lo marqués la habíe burlat,
disfrutare de aquell be que la fortuna li
habíe enviat. La criada, veén lo dessich
de la seua Siñora, la va animá
a seguíl; pel que la Siñora, tornán al
foc aon habíe dixat sol a Rinaldo, escomensán a mirál
amorosamen, li va di:

- ¡Ay, Rinaldo!,
¿qué caviléu tan? ¿No creéu podé
recuperá un caball y unes cuantes
robes que hau perdut? Confortéutos,
alegréutos, estéu a
casa vostra; y mes vull dítos: que,
veéntos en eisses
robes damún, que van sé del meu
difún
home, me pareixéu vos ell
mateix, me han vingut esta nit mes de sen vegades dessichos de
abrassátos y de besátos,
y si no haguera tingut temó de
desagradátos per sert que u
hauría fet.


Rinaldo,
sentín estes paraules y veén rellampegá
als ulls de la dona, com no ere un tontet,
sen va aná a trobála en los brassos uberts y va di:

- Siñora
meua, pensán que per vos puc sempre di que estic viu, y mirán alló
de aon me vau tráure, gran sanguangada
siríe la meua si yo tot lo que puguera
sétos agradable no me ingeniara en fé; y
aixina, contentéu lo
vostre dessich de abrassám y besám,
que yo tos abrassaré y tos besaré ben
a gust. Después de aixó no van calé o cáldre
mes paraules. La dona, tota ruenta de
dessich, se li va aventá als
brassos; y lo va apretá mil vegades, lo
va besá y atres
tantes vegades va sé besada per nell,
eixecánse de allí sen van aná cap
a la alcoba y sense esperá, gitánse, hasta que va apuntá
lo día, los seus dessichos van cumplí. Pero después de
eixí la aurora, eixecánse, per a que alló no puguere sé sospechat
per dingú, donánli algunes robes y omplínli
la bossa de dinés, rogánli que tot alló guardare
en
secreto, habénli enseñat primé quin
camí teníe que seguí per a entrá
al burgo a buscá al
seu criat, per aquella porteta
per aon habíe entrat lo va fé eixí. 




Ell,
al aclarís lo día, donán mostres
de vindre de mes lluñ, ubertes les
portes, va entrá an aquell burgo y va
trobá al seu
criat. Después, vestínse
en les atres
robes que a les alforjes
s´habíen quedat
, y pensán en montá
al caball del criat, casi per milagre de
Déu
va passá que los tres malandríns
que la nit anterió li habíen robat, per
un atra malesa
feta después, habíen sigut pessigats y portats
an aquell castell y, per confessió, li va sé restituít
lo caball, les robes y los dinés y no va
pédre
mes que un parell de ligues
de les calses (míches)
de les que no sabíen los bandoleros
qué habíen fet. Pel que Rinaldo, donánli
grássies a Déu y a San Julián, va montá a caball, y sano y salvo
va torná a casa seua; y als tres maleáns,
al día siguién, los van portá a sacsá
los peus al aire.




TERSERA