Mostrando entradas con la etiqueta Elisa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Elisa. Mostrar todas las entradas

lunes, 10 de agosto de 2020

SEXTA JORNADA.

SEXTA JORNADA.

Escomense la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa, se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la perdissió o al perill o al deshonor.

Habíe ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món, cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa; per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá. Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap an ell en mal gesto, va di:

- ¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones, com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe. Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este prossés.

Dioneo rápidamen li va contestá:

- Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal. - Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:

- Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.

Y si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro, res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta

SEXTA JORNADA.

SEXTA
JORNADA.


Escomense
la sexta jornada del decamerón, a la que, deball lo gobern de Elisa,
se parle sobre algúns que en paraules ingenioses combatixen un
ataque, o en una rápida contesta u ocurrensia escapen a la
perdissió o al perill o al deshonor.


Habíe
ya la lluna, están al mich del sel, perdut los seus rayos, y en la
nova llum que arribáe están clares totes les parts del nostre món,
cuan se va eixecá la regina, fen cridá a la seua compañía. Sen
van alluñá, en pas lento, del hermós palau passejánse entre la
frescó, tenín uns cuans raonaméns sobre una y atra cosa, y
discutín sobre la bellesa de les históries contades, y enriénsen
de les coses passades an elles, hasta que, eixecánse mes lo sol y
escomensán a calentá, a tots los va pareixe be torná cap a casa;
per lo que, tornán sobre les seues passes, allá sen van entorná. Y
allí, están ya parades les taules y tot ple de escampades herbetes
de bona auló y flos, antes de que la calina aumentare, per orden de
la reina se van ficá a minjá, y fet aixó en festa, antes de fé
datra cosa, cantades algunes cansonetes majes y grassioses, uns sen
van aná a dormí y uns atres a jugá als dados o atres jocs; y
Dioneo jun en Laureta sobre Troilo y Criseida se van ficá a cantá.
Y arribada ya la hora de torná al consistori, sén tots requerits
per la reina, com acostumbraben, se van assentá pel voltán de la
fon; y volén ya la reina maná que se contare la primera história
va passá algo que hasta entonses no habíe passat, y va sé que per
la reina y per tots va sé sentit un gran abalot que les criades y
los criats faien a la cuina. Per lo que van cridá al senescal y li
van preguntá quí cridáe y quina ere la raó del abalot; va
contestá que aquell rebombori lo feen Licisca y Tíndaro, pero que
la raó no la sabíe, perque acababe de arribá allí aon estáen per
a fels callá cuan lo habíen quirdat.
Li va maná la reina que
enseguida faiguere víndre allí a Licisca y Tíndaro, y una vegada
los va tíndre dabán, los va preguntá quina ere la raó de aquell
sarabastall. Y volenli contestá Tíndaro, Licisca, que los seus añs
teníe y ere bastán soberbia, y calentada en lo cridá, giránse cap
an ell en mal gesto, va di:


-
¡Veigáu este animal de home a lo que se atrevix, aon estic yo a
parlá abans que yo! Dixa que yo u conta. - Y giránse cap a la
reina, va di: - Siñora, éste vol sabé mes que yo de la dona de
Sicofonte, y ni mes ni menos que si yo no la coneguera, vol que me
crega que la primera nit que Sicofonte se va gitá en ella, micer
Mazo va entrá a Montenegro per la forsa y en derramamén de sang; y
yo dic que no es verdat, sino que va entrá passíficamen y en gran
plaé de los de dins. Y éste es tan animal que se creu massa que les
jovenetes són tan tontes que están perdén lo tems cuidán al pare
y als germáns que de set vegades sis esperen a casáles tres o
cuatre añs mes de lo que deuríen. Germá, ¡be estaríen si
tingueren que esperá tan! Per Cristo que sé lo que me dic cuan u
juro, no ting veína yo que haigue anat al home donsella; y encara de
les casades be ne conec unes cuantes, y quínes burles los fan als
seus hómens; y este borrego vol enseñám a coneixe a les dones,
com si yo haguera naixcut ahí. Mentres parlabe Licisca, sen enríen
tan les siñores que sels haguere pogut arrencá totes les dens que
se veíen; y la reina ya la habíe manat callá sis vegades, pero no
valíe de res: no va pará hasta que habíe dit tot lo que volíe.
Pero después de callá, la reina, rién, giránse cap a Dioneo, va
di: - Dioneo, éste es assunto teu, y per naixó cuan haigam acabat
les nostres históries tindrás que sentensiá en firme sobre este
prossés.


Dioneo
rápidamen li va contestá:


-
Siñora, la senténsia está donada sense sentí res mes; y dic que
Licisca té raó y crec que es com ella diu, y Tíndaro es un animal.
- Sentín aixó Licisca, va escomensá a riure, y li va di a Tíndaro:


-
Sens? Be u dieba yo: vésten en Deu, ¿creus que saps mes que yo cuan
encara no tens secs los ulls? ¡alabat sigue!, no hay viscut yo en vano, no.


Y
si no fore que la reina en un mal gesto li va imposá silénsio y li
va maná que no diguere una paraula mes ni faiguere cap abalot si no
volíe sé assurriagada. Va maná que sen anigueren ella y Tíndaro,
res se haguere pogut fé en tot lo día mes que sentíla an ella. Poc
después que sen van aná, la reina li va encarregá a Filomena que
escomensare les históries; y ella, alegremen aixina va escomensá:

Novela primera de la jornada sexta

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SEXTA

Ricciardo Minútolo vol a la dona de Filippello Sighinolfo, a la que advertín selosa y diénli que Filippello al día siguién se reunirá en la seua dona a uns bañs, la fa aná allí y, creén que ha estat en lo home se trobe en que ha estat en Ricciardo.

Res mes li quedabe per di a Elisa cuan, alabada la sagassidat de Assicalat, la Reina li va di a Fiameta que continuare en una história, y ella, tota sonrién, va contestá: 
- Siñora, de bona gana.
Y va escomensá:
Mos convé eixí de la nostra siudat, que tan com es abundán en atres coses tamé u es en ejemplos de tota classe, y com Elisa ha fet, tos contaré algo de les coses que pel món han passat, y per naixó, passán a Nápoles, tos contaré cóm una de estes beates que se mostren tan esquives al amor va sé pel ingenio del seu amán portada a sentí los fruits del amor abáns de que haguere conegut les flos o les yemes; lo que a un tems tos fará mes cauteloses en les coses que poden sobrevíndretos y tos deleitará en les ocurrides. 

Bandera , escudo, rey, Aragón, Señal Real, historia, reinos, Aragón, Mallorca, Valencia, Sicilia, Córcega y Cerdeña, Nápoles, ducados, Atenas, Neopatria, marquesados, Provenza, condados, Barcelona Barcino Barchinona, Rosellón, Urgell, señoríos, Montpellier, dominios, Gelves, Gozzo Gozo, Malta, tributos, Murcia, Tremegen, Túnez


A Nápoles, siudat antiquísima y potsé tan deleitable, o mes, que cap atra a Italia, ñabíe un jove noble de sang y espléndit per les seues riqueses, de nom ere Ricciardo Minútolo. Este, encara que per dona teníe a una hermossíssima y grassiosa jove, se va enamorá de una que, segóns la opinió de tots, en mol sobrepassabe en hermosura a totes los demés dames napolitanes. Se díe Catella, y ere la dona de un jove noble de nom Filippello Sighinolfo, al que ella, honestíssima, mes que a res amabe y teníe en apréssio. Amán, pos, Ricciardo Minútolo an esta Catella y ficán en obra totes aquelles coses per les que la grássia y l´amor de una dona tenen que podé conquistás, y en tot alló no podén arribá a res del que dessichabe, se desesperabe, y del amor no sabén o no podén deslligás, ni sabíe morís ni li aprofitabe viure. Y en tal disposissió están, va passá que per les dones que eren les seues parentes va sé un día bastán alentat per a que se desfaiguere de tal amor pel que en vano se cansabe. Com Catella no teníe datre be que Filippello, del que ere tan selosa que hasta temíe que los muixóns que pel aire volaben lay prenguéren. Ricciardo, sabén dels sels de Catella, de repén va maquiná una manera de satisfé los seus dessichos y va escomensá a mostrás desesperat pel amor de Catella y a habél ficat en un atra noble Siñora, y per amor seu va escomensá a mostrás justán a caball y luchán y fen totes aquelles coses que per Catella solíe fé. Y no u habíe fet mol tems cuan al ánimo de tots los napolitáns, y tamé de Catella, estabe que ya no volíe a Catella sino an esta segona Siñora, y tan en aixó va perseverá que tan per sert per tots ere tingut alló que hasta Catella va dixá de sé fura en ell per l´amor que tíndrela solíe, y com si fore de la família, com a veí, al aná y al vindre lo saludabe com fée als atres.
Va passá que, fen una caló que ataubáe, moltes compañíes de dames y caballés, segóns la costum dels napolitáns, van aná a recreás a la voreta del mar y a diná allí y a sopá allí; sabén Ricciardo que Catella en la seua compañía habíe anat, tamé ell en los seus amics s´hi va atansá, y en la compañía de les dames de Catella va sé ressibit, fénse primé de rogá, com si no li apetiguére quedás allí. Allí les Siñores, y Catella en elles, van escomensá a gastáli bromes sobre lo seu nou amor, y mostránse mol inflamat, mes materia los donabe per a parlá. Después, habénsen anat una de les Siñores cap allí y l’atra cap allá, com se fa an aquells puestets, habénse quedat Catella en unes poques allí aon Ricciardo estabe, va dixá caure Ricciardo miránla an ella una alusió a sert amor de Filippello lo seu home, pel que ella va sentí sels de repén y per dins va escomensá tota a enséndres en dessich de sabé lo que Ricciardo volíe di. Y después de contíndres una mica, no podén aguantá mes, li va rogá a Ricciardo que, per l'amor de la Siñora a qui ell mes amabe, li vinguere en gana aclaríli lo que habíe dit de Filippello
Ell va di:
- Me hau conjurat y no tos puc negá res de lo que me demanéu, y per naixó tos u diré, si me prometíu que ni una paraula diréu ni an ell ni a datre, mes que cuan veigáu per los fets que es verdat lo que vach a contátos, que si voléu tos enseñaré cóm podéu vórel. A la Siñora li va aná be lo que li demanabe, y va creure que ere verdat, y li va jurá no díu may. Retirats, pos, apartadets, per a no sé sentits per los demés, Ricciardo va escomensá a díli aixó: 
- Siñora, si yo tos vullguera com tos vach volé, no osaría dítos res que tos dolguére, pero com aquell amor ha passat me cuidaré menos de dítos la verdat de tot. 
No sé si Filippello alguna vegada va péndre a ultraje l´amor que yo tos tenía, o si ha tingut lo pensamén de que alguna vegada vach sé amat per vos, pero a mí may me va demostrá res. Pero potsé esperán lo momén adecuat, cuan yo menos u sospechara, amostre vóldre fém a mí lo que crec que pense que li hay fet yo, es di, vóldre tíndre a la meua dona per a plaé seu, y segóns me pareix la ha solissitat desde fa no mol tems hasta ara en moltes embajades, que totes hay sabut per nella, y ella li ha donat la resposta que yo li hay manat. Pero este matí, abáns de vindre aquí, hay trobat a la meua dona a casa en un atra dona en secret consiliábul, y enseguida me ha paregut de qué parláen. Hay cridat a la meua dona y li hay preguntat qué volíe aquella. Me ha dit: 
«Es eisse fisó y corcó de Filippello, al que donánli respostes y esperanses tú mel has futut damún, y diu que vol sabé lo que enteng fé, y que, si yo vullguera, faríe que yo puguera aná secretamen a una casa de bañs de esta siudat y en aixó me rogue y me canse, y si no fore perque me has fet tíndre estos trates, mel hauría tret de damún de tal manera que may hauríe ficat los ulls aon yo haguera estat». 
Ara me pareix que ha anat massa lluñ y que ya no sel pot soportá mes, y dítosu per a que conegáu quina recompensa ressibix la vostra fiel lealtat per la que yo vach está a pun de morí. Y per a que no cregáu que són cuentos y fábules, si teníu ganes de vóreu y tocáu, vach fé que la meua dona li donare an aquella que esperabe esta resposta: 
que aniríe en son demá cap a la michdiada, cuan la gen dorm, an eixa casa de bañs, en lo que la dona sen va aná contentísima. 
Ara, no creuréu que la enviaría allí, pero si yo estiguera al vostre puesto faría que ell me trobare allí en ves de aquella en qui pensabe trobás, y cuan haguera estat una mica en ell, li faría vore en quí habíe estat; y fen aixó crec que sel ficaríe en tanta vergoña que al mateix pun lo despréssio que a vos y a mí vol fé siríe vengat.
Catella, al sentí aixó, sense tíndre en considerassió quí ere qui lay díe ni los seus engañs, segóns la costum dels selosos, va doná fe an aquelles paraules, y sertes coses passades abáns va escomensá a lligá en este fet; y ensenénse en ira, va contestá que ella faríe alló, que no ere tanta faenada féu y que sertamen si ell anabe allí li faríen passá tal vergoña que sempre que veiguére an alguna dona después se li vindríe a la memória. Ricciardo, contén en aixó y pareixénli que lo seu invento habíe sigut bo y donabe resultat, en atres moltes paraules la va confirmá en alló y va aumentá la seua credulidat, rogánli que no diguere may que lay habíe dit ell; lo que ella li va prométre pel seu honor.
Al matí siguién, Ricciardo sen va aná a una bona dona que dirigíe aquells bañs que li habíe dit a Catella, y li va di lo que enteníe fé, y li va rogá que en alló li ajudare. 
La bona dona, que mol obligada li estabe, li va di que be u faríe, y en ell va consertá lo que habíe de fé o di. Teníe ésta, a la casa aon estaben los bañs, una alcobeta mol fosca, perque no ñabíe an ella cap finestra per la que entrare la llum. Aquella, segóns les indicassións de Ricciardo, va prepará la bona dona y va prepará a dins un llit tan be com va pugué, al que Ricciardo, com u habíe planejat, se va ficá y se va quedá esperán a Catella.
La Siñora, sentides les paraules de Ricciardo y habénles donat mes fe del que mereixíen, plena de indignassió, va torná per la nit a casa, aon per cassualidat Filippello despistat en uns atres pensaméns tamé va torná y no li va fé lo ressibimén que acostumbrabe a féli. Notánu ella, va tíndre mes sospeches de les que teníe, diénse an ella mateixa: 
«En verdat, éste té lo cap ficat a la dona en qui demá creu que se donará plaé y gust, pero aixó no passará.»
Y en tal pensamén, imaginán lo que li diríe cuan ya haguere estat en ell, va passá tota la nit. Arribada la hora de nona, Catella va péndre la seua compañía y sense cambiá de propósit sen va aná cap an aquells bañs que Ricciardo li habíe enseñat; y trobán allí a la bona dona li va preguntá si Filippello ya habíe vingut. A lo que la bona dona, adoctrinada per Ricciardo, va di: 
- ¿Sou la Siñora que té que vindre a parlá en ell?
Va contestá Catella:
- Sí, yo soc.
- Pos - va di la bona dona- , anéu en ell.
Catella, que anabe buscán lo que no hauríe volgut trobá, fénse portá a la alcoba aon estabe Ricciardo, en lo cap cubert va entrá an ella y va tancá per dins. Ricciardo, veénla vindre, alegre se va ficá de peu y ressibínla als seus brassos li va di en veu baixeta: 
- ¡Benvinguda sigue l´alma meua!
Catella, per a mostrá que ere un atra, lo va abrassá y lo va besá li va fé grans festes sense di ni una paraula, tenín temó de que si parlabe la reconeguére. La alcoba estabe fosca com la boca de un llop, per lo que cada una de les parts estabe contenta; y no per está allí mol tems guañaben los ulls mes vista. Ricciardo la va portá al llit y allí, sense parlá per a que no puguere reconéixe la veu, durán mol tems en gran plaé y gust, mes per una de les parts que de l’atra van está; pero después de que a Catella li va pareixe tems de dixá eixí la indignassió, ensesa per la ira, va escomensá a cridá aixina:
- ¡Ay!, ¡qué misserable es la fortuna de les dones y que mal se emplee l´amor de moltes en los seus homes! Yo, misserable de mí, fa vuit añs ya que te amo mes que a la meua vida, y tú, com u hay sentit y ara vist, vas tot calén y te consumíxes pel amor de una dona extraña, home culpable y mol roín. ¿Pos en quí te creus que has estat? Has estat en aquella que se ha gitat a la teua vora durán vuit añs; has estat en aquella a qui en falsos afalagaméns has engañat mostránli amor y están enamorat de un atra. Soc Catella, no soc la dona de Ricciardo, traidó desleal: escolta a vore si reconéixes la meua veu, que soc ella; faltarán mil añs hasta que a la llum estiguém per a avergoñít com u meréixes, gos asquerós y deshonrat. ¡Ay, misserable de mí!, ¿a quí li hay dedicat tan amor tans añs? An este chucho desleal que, creénse tíndre en brassos a una dona extraña, m'ha fet mes caríssies y tendreses en este poc tems que hay estat aquí en ell que en tot lo restán que hay sigut seua. ¡avui has sigut ben pito y potén, gos renegat, cuan a casa sols mostrát tan fluix, cansat y sense forsa! Pero alabat sigue Déu que lo teu hortet has llaurat y no lo de un atre, com te creíes. No me extrañe que esta nit no te arrimáres; esperabes descarregá la cárrega a un atra part y volíes arribá mol fresc caballé a la batalla: ¡pero grássies a Déu y a la meua artimaña, l´aigua per fin ha baixat per aon debíe! ¿Per qué no contestes, home culpable? ¡Per Déu que no sé per qué no te fico los dits als ulls y tels trac! Te vas creure que de amagatontes podíes fé esta traissió. ¡Per Déu, tan sap un com l´atre; no has pogut: millós sabuessos te hay tingut detrás del que creíes!
Ricciardo chaláe en estes paraules y, sense contestá res la abrassabe y la besabe y mes que may li fée grans caríssies. Pel que ella, que seguíe parlán, diebe: 
- Sí, te creus que ara me afalagues en les teues caríssies fingides, gos fastidiós, y me vols tranquilisá y consolá; estás equivocat: no me consolaré de aixó hasta que no te hayga presentat a la vergoña de tots los paréns, amics y veíns tením. ¿Pos no soc yo, mol roín, tan hermosa com u pugue sé la dona de Ricciardo Minútolo?, ¿no soc igual en noblesa an ella? ¿No dius res, gos sarnós? ¿Qué té ella mes que yo? Apártat, no me tocos, que per avui ya has combatit prou. Be sé que ya, ara que saps quí soc, lo que faigues u farás forsadamen: pero aixina Déu me dono la seua grássia que te faré passá carénsia, y no sé per qué no envío a per Ricciardo, que me ha amat mes que an ell mateix y may va pugué gloriás de que lo mirara ni una vegada; y no sé qué mal haguere ñabut en féu. Tú has cregut tíndre aquí a la seua dona y es com si la hagueres tingut, perque per tú no ha quedat; pos si yo lo tinguera an ell no me u podríes criticá, en tota la raó del món.
Aixina, les paraules van sé moltes y la amargura de la Siñora gran; pero al final Ricciardo, pensán que si la dixabe anássen en esta creénsia a mol mal podríe portá, va dessidí descubrís y tráurela del engañ en que estabe; y agarránla en brassos y apretánla be, de manera que no puguere anássen, va di: 
- Alma meua dolsa, no tos enfadéu; lo que sol amán no podía tíndre, Amor me ha enseñat a conseguíu en engañ, y soc lo vostre Ricciardo.
Sentín aixó Catella, y reconeixénlo per la veu, va vóldre aventás fora del llit, pero no va pugué; entonses va volé cridá, pero Ricciardo li va tapá la boca en una de les máns, y va di: 
- Siñora, ya no pot sé que lo que ha passat no haygue passat; encara que cridáreu durán tot lo tems de la vostra vida, y si quirdéu o de alguna manera féu que aixó se sápigue alguna vegada per algú, passarán dos coses. La una sirá (que no poc té que importátos) que lo vostre honor y la vostra fama se empañarán, perque encara que diguéu que yo tos hay fet vindre aquí en engañs yo diré que no es verdat, sino que tos hay fet vindre aquí en dinés y preséns que tos hay prometut y que com no tos u hay donat tan cumplidamen com esperábeu tos hau enfadat, y per aixó parléu y quirdéu, y sabéu que la gen está mes disposada a creure lo roín que lo bo y me creurá abáns a mí que a vos. Ademés de aixó, se seguirá entre lo vostre home y yo una mortal enemistat y podríen ficás les coses de modo que o yo lo matara an ell abáns o ell a mí, pel que may podríeu está después alegre ni contenta. Y per naixó, cor meu, no vullgáu infamátos y ficá en perill y buscá riñes entre lo vostre home y yo. No sou la primera ni siréu la radera que es engañada, y yo sol tos hay engañat pel exessiu amor que tos ting y estic disposat sempre a tíndretos, y a sé lo vostre humildíssim criat. Y si fa mol tems que yo y les meues coses y lo que puc y valgo han sigut les vostres y están al vostre servissi, enteng que u siguen mes que may de aquí en abán. Ara, vos sou prudén en les atres coses, y estic segú que tamé u siréu en ésta.
Catella, mentres Ricciardo diebe estes paraules, ploráe mol, y encara que mol cabrejada estiguere y mol se lamentare, no va dixá de escoltá la raó en les sinseres paraules de Ricciardo, y va vore que ere possible que passare lo que Ricciardo diebe; pel que va di: 
- Ricciardo, yo no sé cóm Déu me permitirá soportá la ofensa y lo engañ que me has fet. No vull cridá aquí, aon la meua simplesa y exessius sels me han portat, pero estáte segú de aixó, no estaré may contenta si de un modo o atre no me vech vengada del que me has fet; per naixó díxam, no me tocos mes; has tingut lo que has dessichat y me has humillat tan com has vullgut; es hora de que me díxos. Díxam, te u rogo.
Ricciardo, que sen donabe cuenta de que ella estabe encara massa enfadada, se habíe proposat no dixála anássen hasta conseguí que se calmare; pel que, escomensán en dolses paraules a ablaníla, tan va di, y tan va rogá y tan va jurá que ella, vensuda, va fé les paus en ell, y en lo mateix dessich per les dos parts se van quedá juns en grandíssim gust durán mol rato. Y veén entonses la Siñora que eren mes gustosets los besets del amán que los del home, transformada la seua duresa en dols amor per Ricciardo, desde aquell día cap abán lo va vóldre y, obrán en prudénsia, moltes vegades van gosá del seu amor. 
Que Déu mos faigue chalá del nostre.

séptima

JORNADA TERSERA. NOVELA SEXTA

Ricciardo
Minútolo
vol a la dona de Filippello Sighinolfo, a la que advertín
selosa y diénli que Filippello al día siguién se reunirá en la
seua dona a uns bañs, la fa aná allí y, creén que ha estat en lo
home se trobe en que ha estat en Ricciardo.





Res
mes li quedabe per di a Elisa cuan, alabada la sagassidat de
Assicalat, la Reina li va di a Fiameta que continuare en una
história, y ella, tota sonrién, va contestá: 
- Siñora, de
bona gana.


Y
va escomensá:
Mos
convé eixí de la nostra siudat, que tan com es abundán en atres
coses tamé u es en ejemplos de tota classe, y com Elisa ha fet, tos
contaré algo de les coses que pel món han passat, y per naixó,
passán a Nápoles, tos contaré cóm una de estes beates que se
mostren tan esquives al amor va sé pel ingenio del seu amán portada
a sentí los fruits del amor abáns de que haguere conegut les flos o
les yemes; lo que a un tems tos fará mes cauteloses en les coses que
poden sobrevíndretos y tos deleitará en les ocurrides. 





Bandera , escudo, rey, Aragón, Señal Real, historia, reinos, Aragón, Mallorca, Valencia, Sicilia, Córcega y Cerdeña, Nápoles, ducados, Atenas, Neopatria, marquesados, Provenza, condados, Barcelona Barcino Barchinona, Rosellón, Urgell, señoríos, Montpellier, dominios, Gelves, Gozzo Gozo, Malta, tributos, Murcia, Tremegen, Túnez






A
Nápoles, siudat antiquísima y potsé tan deleitable, o mes, que cap
atra a Italia, ñabíe un jove noble de sang y espléndit per les
seues riqueses, de nom ere Ricciardo Minútolo. Este, encara que per
dona teníe a una hermossíssima y grassiosa jove, se va enamorá de
una que, segóns la opinió de tots, en mol sobrepassabe en hermosura
a totes los demés dames napolitanes. Se díe Catella, y ere la dona
de un jove noble de nom Filippello Sighinolfo, al que ella,
honestíssima, mes que a res amabe y teníe en apréssio. Amán, pos,
Ricciardo Minútolo an esta Catella y ficán en obra totes aquelles
coses per les que la grássia y l´amor de una dona tenen que podé
conquistás, y en tot alló no podén arribá a res del que
dessichabe, se desesperabe, y del amor no sabén o no podén
deslligás, ni sabíe morís ni li aprofitabe viure. Y en tal
disposissió están, va passá que per les dones que eren les seues
parentes va sé un día bastán alentat per a que se desfaiguere de
tal amor pel que en vano se cansabe. Com Catella no teníe datre be
que Filippello, del que ere tan selosa que hasta temíe que los
muixóns que pel aire volaben lay prenguéren. Ricciardo, sabén dels
sels de Catella, de repén va maquiná una manera de satisfé los
seus dessichos y va escomensá a mostrás desesperat pel amor de
Catella y a habél ficat en un atra noble Siñora, y per amor seu va
escomensá a mostrás justán a caball y luchán y fen totes aquelles
coses que per Catella solíe fé. Y no u habíe fet mol tems cuan al
ánimo de tots los napolitáns, y tamé de Catella, estabe que ya no
volíe a Catella sino an esta segona Siñora, y tan en aixó va
perseverá que tan per sert per tots ere tingut alló que hasta
Catella va dixá de sé fura en ell per l´amor que tíndrela solíe,
y com si fore de la família, com a veí, al aná y al vindre lo
saludabe com fée als atres.
Va passá que, fen una caló que
ataubáe, moltes compañíes de dames y caballés, segóns la costum
dels napolitáns, van aná a recreás a la voreta del mar y a diná
allí y a sopá allí; sabén Ricciardo que Catella en la seua
compañía habíe anat, tamé ell en los seus amics s´hi va atansá,
y en la compañía de les dames de Catella va sé ressibit, fénse
primé de rogá, com si no li apetiguére quedás allí. Allí les
Siñores, y Catella en elles, van escomensá a gastáli bromes sobre
lo seu nou amor, y mostránse mol inflamat, mes materia los donabe
per a parlá. Después, habénsen anat una de les Siñores cap allí
y l’atra cap allá, com se fa an aquells puestets, habénse quedat
Catella en unes poques allí aon Ricciardo estabe, va dixá caure
Ricciardo miránla an ella una alusió a sert amor de Filippello lo
seu home, pel que ella va sentí sels de repén y per dins va
escomensá tota a enséndres en dessich de sabé lo que Ricciardo
volíe di. Y después de contíndres una mica, no podén aguantá
mes, li va rogá a Ricciardo que, per l'amor de la Siñora a qui ell
mes amabe, li vinguere en gana aclaríli lo que habíe dit de
Filippello
Ell va di:


-
Me hau conjurat y no tos puc negá res de lo que me demanéu, y per
naixó tos u diré, si me prometíu que ni una paraula diréu ni an
ell ni a datre, mes que cuan veigáu per los fets que es verdat lo
que vach a contátos, que si voléu tos enseñaré cóm podéu vórel.
A la Siñora li va aná be lo que li demanabe, y va creure que ere
verdat, y li va jurá no díu may. Retirats, pos, apartadets, per a
no sé sentits per los demés, Ricciardo va escomensá a díli aixó: 
- Siñora, si yo tos vullguera com tos vach volé, no osaría
dítos res que tos dolguére, pero com aquell amor ha passat me
cuidaré menos de dítos la verdat de tot. 
No sé si Filippello
alguna vegada va péndre a ultraje l´amor que yo tos tenía, o si ha
tingut lo pensamén de que alguna vegada vach sé amat per vos, pero
a mí may me va demostrá res. Pero potsé esperán lo momén
adecuat, cuan yo menos u sospechara, amostre vóldre fém a mí lo
que crec que pense que li hay fet yo, es di, vóldre tíndre a la
meua dona per a plaé seu, y segóns me pareix la ha solissitat desde
fa no mol tems hasta ara en moltes embajades, que totes hay sabut per
nella, y ella li ha donat la resposta que yo li hay manat. Pero este
matí, abáns de vindre aquí, hay trobat a la meua dona a casa en un
atra dona en secret consiliábul, y enseguida me ha paregut de qué
parláen. Hay cridat a la meua dona y li hay preguntat qué volíe
aquella. Me ha dit: 
«Es eisse fisó y corcó de Filippello, al
que donánli respostes y esperanses tú mel has futut damún, y diu
que vol sabé lo que enteng fé, y que, si yo vullguera, faríe que
yo puguera aná secretamen a una casa de bañs de esta siudat y en
aixó me rogue y me canse, y si no fore perque me has fet tíndre
estos trates, mel hauría tret de damún de tal manera que may hauríe
ficat los ulls aon yo haguera estat». 
Ara me pareix que ha anat
massa lluñ y que ya no sel pot soportá mes, y dítosu per a que
conegáu quina recompensa ressibix la vostra fiel lealtat per la que
yo vach está a pun de morí. Y per a que no cregáu que són cuentos
y fábules, si teníu ganes de vóreu y tocáu, vach fé que la meua
dona li donare an aquella que esperabe esta resposta: 
que aniríe
en son demá cap a la michdiada, cuan la gen dorm, an eixa casa de
bañs, en lo que la dona sen va aná contentísima. 
Ara, no
creuréu que la enviaría allí, pero si yo estiguera al vostre
puesto faría que ell me trobare allí en ves de aquella en qui
pensabe trobás, y cuan haguera estat una mica en ell, li faría vore
en quí habíe estat; y fen aixó crec que sel ficaríe en tanta
vergoña que al mateix pun lo despréssio que a vos y a mí vol fé
siríe vengat.
Catella, al sentí aixó, sense tíndre en
considerassió quí ere qui lay díe ni los seus engañs, segóns la
costum dels selosos, va doná fe an aquelles paraules, y sertes coses
passades abáns va escomensá a lligá en este fet; y ensenénse en
ira, va contestá que ella faríe alló, que no ere tanta faenada féu
y que sertamen si ell anabe allí li faríen passá tal vergoña que
sempre que veiguére an alguna dona después se li vindríe a la
memória. Ricciardo, contén en aixó y pareixénli que lo seu
invento habíe sigut bo y donabe resultat, en atres moltes paraules
la va confirmá en alló y va aumentá la seua credulidat, rogánli
que no diguere may que lay habíe dit ell; lo que ella li va prométre
pel seu honor.


Al
matí siguién, Ricciardo sen va aná a una bona dona que dirigíe
aquells bañs que li habíe dit a Catella, y li va di lo que enteníe
fé, y li va rogá que en alló li ajudare. 
La bona dona, que mol
obligada li estabe, li va di que be u faríe, y en ell va consertá
lo que habíe de fé o di. Teníe ésta, a la casa aon estaben los
bañs, una alcobeta mol fosca, perque no ñabíe an ella cap finestra
per la que entrare la llum. Aquella, segóns les indicassións de
Ricciardo, va prepará la bona dona y va prepará a dins un llit tan
be com va pugué, al que Ricciardo, com u habíe planejat, se va ficá
y se va quedá esperán a Catella.


La
Siñora, sentides les paraules de Ricciardo y habénles donat mes fe
del que mereixíen, plena de indignassió, va torná per la nit a
casa, aon per cassualidat Filippello despistat en uns atres pensaméns
tamé va torná y no li va fé lo ressibimén que acostumbrabe a
féli. Notánu ella, va tíndre mes sospeches de les que teníe,
diénse an ella mateixa: 
«En verdat, éste té lo cap ficat a la
dona en qui demá creu que se donará plaé y gust, pero aixó no
passará.»


Y
en tal pensamén, imaginán lo que li diríe cuan ya haguere estat en
ell, va passá tota la nit. Arribada la hora de nona, Catella va
péndre la seua compañía y sense cambiá de propósit sen va aná
cap an aquells bañs que Ricciardo li habíe enseñat; y trobán allí
a la bona dona li va preguntá si Filippello ya habíe vingut. A lo
que la bona dona, adoctrinada per Ricciardo, va di: 
- ¿Sou la
Siñora que té que vindre a parlá en ell?


Va
contestá Catella:


-
Sí, yo soc.


-
Pos - va di la bona dona- , anéu en ell.


Catella,
que anabe buscán lo que no hauríe volgut trobá, fénse portá a la
alcoba aon estabe Ricciardo, en lo cap cubert va entrá an ella y va
tancá per dins. Ricciardo, veénla vindre, alegre se va ficá de peu
y ressibínla als seus brassos li va di en veu baixeta: 
- ¡Benvinguda sigue l´alma meua!


Catella,
per a mostrá que ere un atra, lo va abrassá y lo va besá li va fé
grans festes sense di ni una paraula, tenín temó de que si parlabe
la reconeguére. La alcoba estabe fosca com la boca de un llop, per
lo que cada una de les parts estabe contenta; y no per está allí
mol tems guañaben los ulls mes vista. Ricciardo la va portá al llit
y allí, sense parlá per a que no puguere reconéixe la veu, durán
mol tems en gran plaé y gust, mes per una de les parts que de l’atra
van está; pero después de que a Catella li va pareixe tems de dixá
eixí la indignassió, ensesa per la ira, va escomensá a cridá
aixina:
- ¡Ay!, ¡qué misserable es la fortuna de les dones y
que mal se emplee l´amor de moltes en los seus homes! Yo, misserable
de mí, fa vuit añs ya que te amo mes que a la meua vida, y tú, com
u hay sentit y ara vist, vas tot calén y te consumíxes pel amor de
una dona extraña, home culpable y mol roín. ¿Pos en quí te creus
que has estat? Has estat en aquella que se ha gitat a la teua vora
durán vuit añs; has estat en aquella a qui en falsos afalagaméns
has engañat mostránli amor y están enamorat de un atra. Soc
Catella, no soc la dona de Ricciardo, traidó desleal: escolta a vore
si reconéixes la meua veu, que soc ella; faltarán mil añs hasta
que a la llum estiguém per a avergoñít com u meréixes, gos
asquerós y deshonrat. ¡Ay, misserable de mí!, ¿a quí li hay
dedicat tan amor tans añs? An este chucho desleal que, creénse
tíndre en brassos a una dona extraña, m'ha fet mes caríssies y
tendreses en este poc tems que hay estat aquí en ell que en tot lo
restán que hay sigut seua. ¡avui has sigut ben pito y potén, gos
renegat, cuan a casa sols mostrát tan fluix, cansat y sense forsa!
Pero alabat sigue Déu que lo teu hortet has llaurat y no lo de un
atre, com te creíes. No me extrañe que esta nit no te arrimáres;
esperabes descarregá la cárrega a un atra part y volíes arribá mol
fresc caballé a la batalla: ¡pero grássies a Déu y a la meua
artimaña, l´aigua per fin ha baixat per aon debíe! ¿Per qué no
contestes, home culpable? ¡Per Déu que no sé per qué no te fico
los dits als ulls y tels trac! Te vas creure que de amagatontes
podíes fé esta traissió. ¡Per Déu, tan sap un com l´atre; no
has pogut: millós sabuessos te hay tingut detrás del que creíes!


Ricciardo
chaláe en estes paraules y, sense contestá res la abrassabe y la
besabe y mes que may li fée grans caríssies. Pel que ella, que
seguíe parlán, diebe: 
- Sí, te creus que ara me afalagues en
les teues caríssies fingides, gos fastidiós, y me vols tranquilisá
y consolá; estás equivocat: no me consolaré de aixó hasta que no
te hayga presentat a la vergoña de tots los paréns, amics y veíns
tením. ¿Pos no soc yo, mol roín, tan hermosa com u pugue sé la
dona de Ricciardo Minútolo?, ¿no soc igual en noblesa an ella? ¿No
dius res, gos sarnós? ¿Qué té ella mes que yo? Apártat, no me
tocos, que per avui ya has combatit prou. Be sé que ya, ara que saps
quí soc, lo que faigues u farás forsadamen: pero aixina Déu me
dono la seua grássia que te faré passá carénsia, y no sé per qué
no envío a per Ricciardo, que me ha amat mes que an ell mateix y may
va pugué gloriás de que lo mirara ni una vegada; y no sé qué mal
haguere ñabut en féu. Tú has cregut tíndre aquí a la seua dona y
es com si la hagueres tingut, perque per tú no ha quedat; pos si yo
lo tinguera an ell no me u podríes criticá, en tota la raó del
món.


Aixina,
les paraules van sé moltes y la amargura de la Siñora gran; pero al
final Ricciardo, pensán que si la dixabe anássen en esta creénsia
a mol mal podríe portá, va dessidí descubrís y tráurela del
engañ en que estabe; y agarránla en brassos y apretánla be, de
manera que no puguere anássen, va di: 
- Alma meua dolsa, no tos
enfadéu; lo que sol amán no podía tíndre, Amor me ha enseñat a
conseguíu en engañ, y soc lo vostre Ricciardo.


Sentín
aixó Catella, y reconeixénlo per la veu, va vóldre aventás fora
del llit, pero no va pugué; entonses va volé cridá, pero Ricciardo
li va tapá la boca en una de les máns, y va di: 
- Siñora, ya
no pot sé que lo que ha passat no haygue passat; encara que cridáreu
durán tot lo tems de la vostra vida, y si quirdéu o de alguna
manera féu que aixó se sápigue alguna vegada per algú, passarán
dos coses. La una sirá (que no poc té que importátos) que lo
vostre honor y la vostra fama se empañarán, perque encara que
diguéu que yo tos hay fet vindre aquí en engañs yo diré que no es
verdat, sino que tos hay fet vindre aquí en dinés y preséns que
tos hay prometut y que com no tos u hay donat tan cumplidamen com
esperábeu tos hau enfadat, y per aixó parléu y quirdéu, y sabéu
que la gen está mes disposada a creure lo roín que lo bo y me
creurá abáns a mí que a vos. Ademés de aixó, se seguirá entre
lo vostre home y yo una mortal enemistat y podríen ficás les coses
de modo que o yo lo matara an ell abáns o ell a mí, pel que may
podríeu está después alegre ni contenta. Y per naixó, cor meu, no
vullgáu infamátos y ficá en perill y buscá riñes entre lo vostre
home y yo. No sou la primera ni siréu la radera que es engañada, y
yo sol tos hay engañat pel exessiu amor que tos ting y estic
disposat sempre a tíndretos, y a sé lo vostre humildíssim criat. Y
si fa mol tems que yo y les meues coses y lo que puc y valgo han
sigut les vostres y están al vostre servissi, enteng que u siguen
mes que may de aquí en abán. Ara, vos sou prudén en les atres
coses, y estic segú que tamé u siréu en ésta.

Catella,
mentres Ricciardo diebe estes paraules, ploráe mol, y encara que mol
cabrejada estiguere y mol se lamentare, no va dixá de escoltá la
raó en les sinseres paraules de Ricciardo, y va vore que ere
possible que passare lo que Ricciardo diebe; pel que va di: 

-
Ricciardo, yo no sé cóm Déu me permitirá soportá la ofensa y lo
engañ que me has fet. No vull cridá aquí, aon la meua simplesa y
exessius sels me han portat, pero estáte segú de aixó, no estaré
may contenta si de un modo o atre no me vech vengada del que me has
fet; per naixó díxam, no me tocos mes; has tingut lo que has
dessichat y me has humillat tan com has vullgut; es hora de que me
díxos. Díxam, te u rogo.

Ricciardo,
que sen donabe cuenta de que ella estabe encara massa enfadada, se
habíe proposat no dixála anássen hasta conseguí que se calmare;
pel que, escomensán en dolses paraules a ablaníla, tan va di, y tan
va rogá y tan va jurá que ella, vensuda, va fé les paus en ell, y
en lo mateix dessich per les dos parts se van quedá juns en
grandíssim gust durán mol rato. Y veén entonses la Siñora que
eren mes gustosets los besets del amán que los del home,
transformada la seua duresa en dols amor per Ricciardo, desde aquell
día cap abán lo va vóldre y, obrán en prudénsia, moltes vegades
van gosá del seu amor. 
Que Déu mos faigue chalá del nostre.



séptima

jueves, 20 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe humillál an ell per está enamorat de ella.

Quedabe, al acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina grássia escomensán a parlá, va di:
Nobles joves, com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres; éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes, perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están vives. 

Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos, se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes que a un burro.
Me avergoñix díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue: eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o, aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere limitat lo charrá. 

La verdat es que, com en les demés coses, en ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.
Per lo que, per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara, de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs, tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom, segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 

Y per naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta Siñora.
Per lo que, ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que, continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.
Eixecánse totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols hermosos, nobles y cortesos joves.
Lo mestre, encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:

- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo agüelo a vos amada per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres, generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y los atres despachats.
La noble Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat, diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos guardaréu.

Ya estabe lo sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al final; per lo que, la seua Reina va di: 

- Ara ya, volgudes compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi, la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo nostre reino. 

Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío en complassénsia se van sometre. 

Filomena, una mica abochornada de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata, recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá aixina.

- Mol volguda compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no penso cambiáls. 

Habén ya, pos, escomensat les órdens del que ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato, y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí. Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém, y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:

- Siñora meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.
La Reina, que lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los demés, li va consedí la grássia; y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres, entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua, van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:
Tan me enchise la meua hermosura
que en un atre amor may
ni pensaré ni buscaré la ternura.
En ella vech sempre al espill
lo be que satisfá al intelecto
y ni acsidén nou o pensá vell
lo be me traurá que me es predilecto
pos ¿quin atre amable objecte
podré mirá may
que dóno al meu cor nova ternura?
No se escape este be cuan dessicho,
per sentí un consol, contemplál,
pos lo meu plaé apoye, y lo meu recreo
de tan suave manera, que expresáu
no podría, ni podría experimentáu
cap mortal may
que no haguere abrassat tal tendresa.
Y yo, que a cada instán mes me enséng,
cuan mes en ell fixo la mirada,
tota me entrego an ell, tota me oferixco
gustán ya de la seua promesa amada;
y tanta alegría espero a la meua arribada
a la voreta d´ell, que may
ha sentit aquí dingú tal ternura.

Acabada esta balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que, cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.


ACABE LA PRIMERA JORNADA

SEGONA

PRIMERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA

Lo mestre
Alberto de Bolonia fa discretamen avergoñís a una Siñora que volíe
humillál an ell per está enamorat de ella.







Quedabe, al
acabá Elisa, la radera novela per a la Reina, la que, en femenina
grássia escomensán a parlá, va di:


Nobles joves,
com a les clares nits són les estrelles adorno del sel y a la
primavera les flos de los verds prats, aixina u són les frasses
ingenioses de les loables costums y les converses plassenteres;
éstes, com són curtes, convenen mol mes a les dones que als homes,
perque mes de les dones que de los homes desdíu lo parlá mol, a
pessá de que avui poques o cap dona entén les agudeses y sap
contestáles: vergoña general es per a natros y per a cuantes están
vives. 





Perque aquella virtut que va está al ánimo de les nostres
antepassades, les modernes la han convertit en adornos del cos, y la
que se veu en les robes mes recargades y chillones y en mes adornos,
se creu que té que sé mol mes que atres honrada, no pensán que si
en ves de damún de les espales damún del llom les portare, un ase
ne portaríe alguna de elles: y no per naixó hauríe de honrás mes
que a un burro.


Me avergoñix
díu perque no puc res di de los demés que contra mí no digue:
eixes tan assicalades, tan pintades, tan abigarrades o barroques, o
com estátues de mármol callades, mudes, insensibles están o,
aixina contesten si sels dirigíx la paraula, que mol milló fore que
hagueren callat; y mos fan creure que es puresa de ánimo lo no sabé
conversá entre Siñores y en los homes cortesos, y a la seua
santurronería o beatería li han donat lo nom de honestidat com si
cap Siñora honesta fore mes que aquella que en la camarera o en la
rentadora o en la cuinera parlo; perque si la naturalesa u haguere
volgut com elles u volen fé creure, de un atra manera les haguere
limitat lo charrá. 





La verdat es que, com en les demés coses, en
ésta ña que mirá lo tems y lo modo y en quí se parle, perque a
vegades passe que, creén alguna dona o algún home en alguna frasota
o dita aguda fé ficá roch o roija a un atre o atra, no habén medit
be les seues forses, aquella vergoña que sobre un atre ha volgut
aviá, contra nell mateix o contra nella mateixa l´ha vist torná.


Per lo que,
per a que sapigáu guardátos y per a que to se pugue aplicá a
vatres aquell proverbio que se diu per tot arreu, de que les dones en
tot agarren lo pijó sempre, esta radera novela de les de avui, que
me toque contá, vull que tos adiestro, per a que aixina com en
noblesa de ánimo estéu separades de los demés, aixina tamé per la
exelénsia de les maneres separades de los demés tos mostréu.

No
han passat encara mols añs desde que a Bolonia va ñabé un
grandíssim meche y de clara fama a tot lo món, y potsé viu encara,
de nom ere mestre Alberto. Sén ya vell, prop dels setanta añs,
tanta va sé la noblesa del seu espíritu que, habénli ya del cos
partit casi tota la caló natural, no va repudiá les amoroses flames
habén vist a una festa a una bellíssima Siñora viuda, de nom,
segóns diuen algúns, doña Malgherida de los Ghisolieri; y
agradánli sobremanera, com un jovenet les va ressibí al seu pit
madú, hasta tal pun que no descansabe de nit si lo día anterió no
habíe vist lo hermós y delicat rostro de la bella Siñora. 





Y per
naixó, va escomensá a frecuentá, a peu o a caball segóns lo que
mes a má li veníe, la carrera (carré) aon estabe la casa de esta
Siñora.


Per lo que,
ella y moltes atres Siñores sen van doná cuenta de la raó de la
seua visita y moltes vegades van fé bromes entre elles al vore a un
home tan agüelo, de añs y de juissi, enamorat, com si cregueren que
esta passió tan plassentera del amor sol als néssios ánims de los
joves y no a datra part entrare y se quedare.

Per lo que,
continuán lo aná amún y aball pel carré, va passá que un día de
festa, están esta Siñora en atres moltes Siñores assentada dabán
de la seua porta, y habén vist de lluñ vindre al mestre Alberto cap
an elles, totes en ella se van proposá ressibíl y honrál y después
gastáli bromes per lo seu enamoramén; y aixina u van fé.


Eixecánse
totes lo van invitá a passá dins, lo van portá a un pati fresquet
aon van maná portá finíssims vins y dolsaines; y al final, en
paraules ingenioses li van preguntá cóm podíe sé alló de está
ell enamorat de esta hermosa Siñora sabén que ere amada per mols
hermosos, nobles y cortesos joves.


Lo mestre,
encara que sentínse atossigat, va ficá alegre gesto y va contestá:


- Siñora, que yo la vullga no té que maravillá a cap sabio, y
espessialmen a vos, perque tos u mereixéu. Y encara que als homes
vells los haygue tret la naturalesa les forses que se requeríxen per
als ejercicios amorosos, no los ha tret la bona voluntat ni lo sabé
qué es l´amor, sino que naturalmén lo coneixen milló perque tenen
mes coneiximén que los joves. La esperansa que me mou a amátos, yo
agüelo a vos amada
per mols joves, es ésta:

moltes vegades hay estat a puestos aon
hay vist a les dones berenán y minján altramússos, (com les
guíxes) y porros; y encara que de los porros res es bo, es menos
roín y mes agradable a la boca lo cap, la cabóssa, pero vatres,
generalmén guiades per gust equivocat, tos quedáu en lo cap a la má
y tos mingéu les fulles, que no sol no valen res sino que tenen mal
gust. ¿Y qué sé yo, Siñora, si al triá los amáns no féu lo
mateix? Y si u faiguéreu, yo siría lo que siríe triat per vos, y
los atres despachats.


La noble
Siñora, igual que les atres, avergoñínse una mica, va di:

- Mestre, be y cortésmen mos hau recriminat de la nostra presuntuosa
empresa; en tot, lo vostre amor me es volgut, com de home sabio y de
pro té que séu, y per naixó, salvaguardán la meua honestidat,
diguéume tots los vostres gustos en confiansa. Lo mestre, eixecánse
en los seus compañs, va agraí a la Siñora lo ratet passat y
despedínse de ella rién y fen festes, sen va aná.
Aixina, la
Siñora, sense sabé de quí sen volíe enfotre y fé chánsa, creén
guañá va sé vensuda; del que vatres, si sou prudentes, mol be tos
guardaréu.






Ya estabe lo
sol inclinat cap al ocasso y disminuída en gran part la caló, cuan
les narrassións de los joves y de les jovenetes van arribá al
final; per lo que, la seua Reina va di: 



- Ara ya, volgudes
compañes y compañs, res li falte al meu gobern durán la presén
jornada mes que donátos una nova Reina que, segóns lo seu juissi,
la seua vida y la nostra gobernará. Y per naixó, en reverénsia an
aquell per qui totes les coses viuen y es lo nostre consol, an esta
segona jornada Filomena, jove discretíssima, com Reina guiará lo
nostre reino. 



Y dit aixó, ficánse de peu y traénse la corona
de lloré, en reverénsia an ella se la va ficá, y ella primé y
después tots los demés la van saludá com a Reina, y al seu señorío
en complassénsia se van sometre. 



Filomena, una mica abochornada
de vergoña, veénse coronada en aquell reino y enrecordánse de les
paraules poc abáns dites per Pampínea, per a no paréixe mojigata,
recobrada la ossadía, primé va confirmá los cárrecs donáts per
Pampínea y va disposá lo que per al matí siguién y per al sopá
debíe fes, y quedánse allí aon estaben, va escomensá a parlá
aixina.





- Mol volguda
compañía, encara que Pampínea, per la seua cortessía mes que per
la meua virtut, me haygue fet Reina de tots vatros, no me séntigo yo
disposada a seguí sol lo meu juissi sobre la forma de viure, y per a
que lo que a mí me pareix fé sapiguéu, y pugáu afegí o disminuí
al vostre gust, en poques paraules tos u mostraré. Si avui hay
reparat be, los modos seguits per Pampínea me pareix que han sigut
tots igualmén loables y deleitosos; y per naixó, hasta que, o per
massa repetissió o per un atra raó, no mos pórton aburrimén, no
penso cambiáls. 



Habén ya, pos, escomensat les órdens del que
ham de fé, mos eixecarém, mon anirém a passejá o rondá un rato,
y cuan lo sol estigue ponénse soparém a la fresca y, después de
algunes cansonetes y atres entreteniméns, mon anirém a dormí.
Demá, alsánmos a la fresca, anirém a voltá per aon cadaú
vullgue, y com avui ham fet, a la hora vindrém a minjá; ballarém,
y cuan mos eixequém de la michdiada, aquí aon avui ham estat
tornarém a novelá. Y lo que Pampínea no ha pogut fé, per habé
sigut ya tart triada per al gobern, vull yo escomensá a féu, es a
di, a restringí dins de algúns límits alló sobre lo que pugám
novelá, per a que cadaú tingue tems de podé pensá en alguna bona
história sobre lo assunto proposat per a puguéla contá; lo que, si
tos agrade, sirá esta vegada que, ya que desde lo prinsipi del món
los homes han sigut espentats per la fortuna a casos diferéns, y u
sirán hasta lo final, tots ham de contá algo sobre alló: sobre
algú que, perseguit per diverses disgustos o dessepsións, haygue
arribat contra tota esperansa a bon port. Les dones y los homes, tots
per igual, van alabá esta orden y van aprobá que se faiguere; sol
Dioneo, tots los atres habén callat ya, va di:





- Siñora
meua, com tots éstos han dit, tamé dic yo que es mol plassentera y
encomiable la orden per vos donada; pero com grássia espessial tos
demano un don, que vull que me sigue confirmat mentres la nostra
compañía duro, y es éste: que yo no siga obligat per esta ley de
tindre que contá una história segóns un assunto proposat si no
vull, sino sobre alló que mes m´agrado contá. Y per a que dingú
penso que vull esta grássia com home que no tingue a má prou
históries, desde ara me contentaré en sé lo radé que novelo.


La Reina, que
lo coneixíe com home divertit, va compendre que no u demanabe mes
que per a podé alegrá a la compañía en alguna história divertida
si estigueren cansats de tanta narrassió, y en consentimén de los
demés, li va consedí la grássia;
y eixecánse tots, cap a un regueret de aigua claríssima que de una
montañeta baixabe a una vall ombriosa, a la sombra de mols ábres,
entre pedres llises, bolos, y verdes herbetes, en pas tranquil sen
van aná.

Allí descalsos y ficán los brassos despullats a l'aigua,
van escomensá a divertís entre ells de varies maneres. Y al arrimás
la hora del sopá van torná cap a la masada y van sená en bona gana
y ben a gust; después del sopá, fets portá los instruméns, va
maná la Reina que se escomensare una dansa, Emilia va cantá una
cansó, acompañada per lo laúd de Dioneo:


Tan me enchise
la meua hermosura


que en un atre
amor may


ni pensaré ni
buscaré la ternura.


En ella vech
sempre al espill


lo be que
satisfá al intelecto


y ni acsidén
nou o pensá vell


lo be me
traurá que me es predilecto


pos ¿quin
atre amable objecte


podré mirá
may


que dóno al
meu cor nova ternura?


No se escape
este be cuan dessicho,


per sentí un
consol, contemplál,


pos lo meu
plaé apoye, y lo meu recreo


de tan suave
manera, que expresáu


no podría, ni
podría experimentáu


cap mortal may



que no haguere
abrassat tal tendresa.


Y yo, que a
cada instán mes me enséng,


cuan mes en
ell fixo la mirada,


tota me
entrego an ell, tota me oferixco


gustán ya de
la seua promesa amada;


y tanta
alegría espero a la meua arribada


a la voreta
d´ell, que may


ha sentit aquí
dingú tal ternura.






Acabada esta
balada, que tots habíen corejat alegremen, encara que a mols los
faiguere cavilá la seu lletra, después de algunes caroles, habén
passat ya una part de la nit, li va apetí a la Reina finiquitá la
primera jornada, y manán enséndre les antorches y cresols, va maná
que tots sen anigueren a descansá hasta la matinada; per lo que,
cadaú, giránse cap a la seua cámara, aixina u va fé.





ACABE LA
PRIMERA JORNADA




SEGONA


PRIMERA JORNADA. NOVELA NOVENA

Lo rey de Chipre, emprés per una dama de Gascuña, de cobard se transforme en valén. 

Per a Elisa quedabe lo radé órden de la Reina; y ella, sense esperá, en alegría va escomensá:

Joves Siñores, ha passat moltes vegades que alló que mols renécs y mes castics imposats an algú no han pogut enseñáli, unes paraules, no aposta, u han lograt. Lo que be apareix a la novela contada per Laureta, y yo, ademés, en un atra mol curteta vull demostrátos que les coses bones sempre poden serví per a algo, si se seguíxen en ánimo atento.

Al tems del primé rey de Chipre, después de la conquista feta per Godofredo de Bouillón, va passá que una noble Siñora de Gascuña va aná en peregrinassió al Sepulcro, y tornán de allí, ya a Chipre, per algúns homes criminals va sé humillada; ella, dolénse sense trobá consol, va pensá aná a reclamá al rey; pero algú li va di que se cansaríe en balde perque ell ere de una vida tan abúlica y tan apocada que, no es que no vengare en la seua justíssia los ultrajes de atres, sino que soportabe los que an ell li féen, y qui patíe alguna deshonra se desahogabe (desfogabe) tornán la ofensa. Sentín aixó la dama, desencantánsen de la vengansa, per a tindre algún consol se va proposá recriminá la miséria del rey; y anánsen plorán dabán d´ell, li va di:
- Siñó, no ving a la teua presénsia perque espera vengansa del despressio que me ha sigut fet; pero en satisfacsió de ella li rogo que me enseño cóm soporte les afrentes que li son fetes a vos, per a que, adeprenénu, puga soportá la meua en passiénsia.
Lo rey, que hasta entonses habíe sigut lento y dropo, com si se despertare de un somni, escomensán per lo despressio fet an aquella Siñora, que va vengá en saña, se va fé severíssim y perseguidó de consevol que faiguere alguna cosa contra lo honor de la seua Corona.


Godofredo de Bouillón, PRIMERA JORNADA. NOVELA NOVENA, Decamerón
Godofredo de Bouillón

DÉSSIMA