Mostrando entradas con la etiqueta monasteri. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta monasteri. Mostrar todas las entradas

viernes, 8 de enero de 2021

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

Se eixeque una abadesa pitán y a fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre libertat pera está en lo seu amán.

En cuan va callá Filomena, después de habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.

Ella, en seguida, va escomensá:

Caríssimes siñores, discretamen va sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente; y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.

Hau de sabé, pos, que a Lombardía va ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima, habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló, va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes, en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina, callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:

- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa, que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della, dién:

- ¿Aón está eixa maleída de Deu?

Y en les demés, que tan exitades y atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La abadesa, que no la enteníe, va di:

- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que vaiguen be les bromes?

Entonses la jove, un atra vegada, va di:

- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.

NOVENA JORNADA. NOVELA SEGONA.


Se eixeque una abadesa pitán y a
fosques pera trobá a una monja seua, delatada an ella, al llit en lo
seu amán, y están un mossen en ella, creén que se ficabe al cap la
toca, se va ficá los cansonsillos del retó; veénlos la acusada, y
fénlay observá, va sé absolta de la acusassió y va tindre
libertat pera está en lo seu amán.


En cuan va callá Filomena, después de
habé sigut alabat per tots lo bon juissi de la Siñora pera tráures
de damún an aquells als que no volíe; y, per lo contrari, no amor
sino tontería habíe sigut jusgada per tots la ossada presunsió
dels amáns, cuan la reina li va di a Elisa: - Elisa, seguix.


Ella, en seguida, va escomensá:


Caríssimes siñores, discretamen va
sabé doña Francesca, com se ha contat, librás de lo que la
molestabe; pero una jove monja, en la ajuda de la fortuna, se va
librá, en les paraules oportunes, de un amenassadó perill. Y com
sabéu, ne són mols los que, sén uns sabocs, mestres se fan dels
demés y los emprenen. An estos, tal com podréu compendre per la
meua historia, la fortuna algunes vegades mereixcudamen los escarmente;
y alló li va passá a una abadesa de la que tos parlaré.


Hau de sabé, pos, que a Lombardía va
ñabé un monasteri famossíssim per la seua santidat y religió al
que, entre atres monjes que allí ñabíen, estabe una jove de sang
noble y de maravillosa hermossura dotada, de nom Isabetta. Habén
acudit un día a la reixa pera parlá en un parén seu, de un pincho
jove que en ell estabe se va enamorá; y este, veénla majíssima,
habén entés lo seu dessich en los ulls, se va inflamá per nella, y
no sense gran tristesa dels dos, este amor durán mol tems van
mantindre sense cap fruit. Al final, están los dos atentos an alló,
va vore lo jove una vía pera pugué acudí aon la monja mol
amagadamen; en lo que, alegránse ella, no una vegada, sino moltes,
en gran plaé dels dos, la va visitá. Pero continuán aixina, va
passá que ell, una nit, va sé vist per una de les siñores de allá
a dins (sense que ni ell ni ella sen acataren) aná a vore a Isabetta
y torná; lo que a les atres va comunicá. Y primé van pendre la
dessisió de acusála a la abadesa, que doña Usimbalda teníe per
nom, bona y santa Siñora segóns la seua opinió y de consevol que
la coneguere; después van pensá, pera que no puguere negáu, en fé
que la abadesa la enchampare en lo jove in fraganti, y, aixina,
callán, se repartigueren entre elles les vigilies y les guardies
secretamen pera enchampála.
Y, no cuidánse Isabetta de aixó ni
sabén res, va passá que lo va fé vindre una nit; lo que
inmediatamen van sabé les que estaben a la expectativa. Elles, cuan
los va pareixe oportú, están ya la nit avansada, se van separá en
dos grupets, unes se van ficá en guardia a la porta de la selda de
Isabetta y les atres sen van aná corrén cap a la alcoba de la
abadesa, y donán cops a la porta de esta, que ya contestabe, van di:


- ¡Sús!, Siñora, eixécos depressa,
que ham trobat a Isabetta en un jove a la selda.
Estabe aquella
nit la abadesa acompañada de un mossen, y, al sentíles, en temó de
que les monjes tocán a la porta la obrigueren, apressuradamen se va
ficá de peu y lo milló que va pugué se va vestí a fosques, y
creén pendre unes toques que se porten al cap y que se diuen «lo
salterio», va agarrá los cansonsillos del mossen, y tanta va sé la
pressa que, sense donássen cuenta, en ves del salterio sels va ficá
al cap y va eixí, y rápidamen se va tancá la porta detrás della,
dién:


- ¿Aón está eixa maleída de Deu?


Y en les demés, que tan exitades y
atentes estaben per trobá a Isabetta en pecat que de lo que portabe
al cap la abadesa no sen van acatá, van arribá a la porta de la
selda de esta y, ajudada per les atres, la van obrí; y entrán a
dins, al llit van trobá als dos amáns abrassats, que, del susto, no
sabén qué fé, se van está quietos. La jove va sé en seguida
agarrada per les atres monjes y, per orden de la abadesa, portada a
capítul. Lo jove se habíe quedat y, vestínse, esperabe a vore en
qué parabe la cosa, en la intensió de vengás de les que puguere
arreplegá si a la seua jove li faigueren algún mal, y emportássela
en ell. La abadesa, assentánse al capítul, en presensia de totes
les monjes, que sol miraben a la culpable, va escomensá a díli les
mes grans injuries que may a una dona van sé dites, perque la
santidat, la honestidat y la bona fama del monasteri en les seues
brutes y vituperables acsións, si se sapiguere afora, tot u
contaminaríe; y después de los insults afegíe gravíssimes
amenasses. La jove, vergoñosa y tímida per la culpa, no sabíe qué
contestá, y callán, fée a les demés sentí compassió della. Y
multiplicán la abadesa les seues histories, va eixecá la mirada la
jove monja y va vore lo que la abadesa portabe al cap y les sintes
que de aquí y allá li penjaben; per lo que, donánsen cuenta de lo
que ere, tranquilisada del tot, va di:
- Siñora, aixina tos ajudo
Deu, lliguéutos be la cofia y después me diréu lo que vullgáu. La
abadesa, que no la enteníe, va di:


- ¿Quína cofia, mala dona? ¿tens la
cara de fét la grassiosa? ¿te pareix que has fet algo en lo que
vaiguen be les bromes?


Entonses la jove, un atra vegada, va di:


- Siñora, tos rogo que tos lliguéu la
cofia; después diguéume lo que vullgáu.
En lo que moltes de
les monjes van eixecá la mirada cap al cap de la abadesa, y ella
tamé portánse an ell les mans, se van doná cuenta de per qué
Isabetta díe alló; en lo que la abadesa, donánsen cuenta de la
seua mateixa falta y veén que totes la veen y no podén amagá los
cansonsillos, va cambiá de sermón, y va seguí parlán de una
manera mol diferenta, y va arribá a la conclusió de que ere
impossible deféndres de los estímuls de la carn; y per naixó
calladamen, com se habíe fet hasta aquell día, va di que cada una
se divertiguere tan com puguere. Y ficán en libertat a la jove, sen
va entorná a gitás en lo seu mossen, y Isabetta en lo seu amán, al
que moltes vegades después, a pesá de aquelles que li teníen
enveja, lo va fé vindre allí; les demés que no teníen amán, lo
milló que van pugué van probá fortuna.

//

Notissia relassionada:

calzoncillos, cansonsillos, cap, cabeza

martes, 18 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare, caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.

Ya calle Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta manera va escomensá a di:
Amoroses Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá un flare de un castic gravíssim.
Va ñabé a Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía, cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.
Per lo que, arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell, transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella, va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí; después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora. Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:
- Vach a eixí a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.
Y eixín y tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra llisénsia, vull aná al bosque y portála.
Lo abad, per a podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta. La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va escomensá a di:
«Bah, ¿per qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá? Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre lo be que Déu mos envíe».
Y diénse aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad: ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.
Lo flare, que habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y, veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó. Lo flare rápidamen va contestá:
- Siñó, yo no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.

primera-jornada-novela-quinta

PRIMERA JORNADA. NOVELA CUARTA

Un flare,
caigut en pecat digne de castic gravíssim, se libre de la pena
acusán discretamen al seu abad de la mateixa culpa.






Ya calle
Filomena, acabada la seua história, cuan Dioneo, que a la voreta de
ella estabe assentat, sense esperá de la Reina un atra órden, sabén
ya per lo orden escomensat que an ell li tocabe ara parlá, de esta
manera va escomensá a di:


Amoroses
Siñores, si hay entés be la intensió de totes, estém aquí per a
satisfémos a natros mateixos novelán, y per naixó estimo que a
cadaú té que séli permitit (y aixina va di la nostra Reina, fa
poc, que siríe) contá aquella história que mes cregue que pugue
divertí; per lo que, habén escoltat cóm per los bons consells de
Giannotto de Civigní va salvá la seua alma lo judío Abraham y cóm
per la seua prudénsia va deféndre Melquisidech les seues riqueses
de la trampa de Saladino, vull contá en quina destresa se va librá
un flare de un castic gravíssim.


Va ñabé a
Lunigiana, poble no mol lluñ de éste, un monasteri mes abundán en
santidat y en monjos del que u es avui. Allí, entre atres flares, ne
ñabíe un de jove en mol vigor y vitalidat que ni lo dijú ni les
vigilies podíen machacá. Este, un día cap a la vora de michdía,
cuan los atres monjos dormíen tots, habén eixit sol per la roglada
de la seua iglesia, que estabe a un puesto solitari, va alcansá a
vore a una joveneta ben hermosa, filla potsé de algún de los
llauradós de la comarca, que caminabe per los campos agarrán sertes
herbes: encara no la habíe vist be cuan va sé fieramen assaltat per
la incontinénsia carnal, es a di, se va fotre ruén com un caliu.



Per lo que,
arrimánse, en ella va trabá conversa y tan van aná de una paraula
a un atra que se van ficá de acuerdo y se la va emportá a la seua
alcobeta sense que dingú sen donare cuenta. Y mentres ell,
transportat per lo dessich, sense pará molta cuenta jugabe en ella,
va passá que lo abad, eixecánse de dormí y passán sense fé
soroll per dabán de la seua alcobeta, va sentí los gañols y
l´abalot que féen los dos juns; y per a conéixe milló les veus se
va arrimá a poquetet a la porta de la alcobeta a escoltá y claramen
va sentí que dins ñabíe una dona, y va está tentat de fes obrí;
después va pensá que convendríe tratá alló de un atra manera y
va torná a la seua alcoba, va esperá a que lo flare ixquere fora.
Lo flare, encara que en grandíssim plaé estiguere ensegat en
aquella jove, no dixabe de tindre temó y, pareixénli habé sentit
un arrastrá de peus per lo dormitori, va arrimá un ull a un foradet
y va vore claríssimamen al abad escoltánlos y va compendre mol be
que lo abad habíe pogut sentí que la jove estabe a la seua
alcobeta. Sabén que de alló li vindríe un gran castic, se va
assustá y apená mol; pero sense voldre mostrá a la jove res del
seu neguit, rápidamen va imaginá moltes coses buscánne alguna que
li donare salut. Y se li va ocurrí una nova malíssia, fingín que
li pareixíe habé estat prou rato en aquella jove li va di:


- Vach a eixí
a buscá la manera en que íxques de aquí dins sense sé vista, y
per an aixó quédat en silénsio hasta que torna.


Y eixín y
tancán la alcobeta en clau, sen va aná directamen a la cámara del
abad, y donánlay, tal com tots los monjos féen cuan eixíen, li va
di en tranquilidat:

- Siñó, yo no hay pugut este matí portá
tota la lleña que había tallat, y per naixó, en la vostra
llisénsia, vull aná al bosque y portála.


Lo abad, per a
podé informás mes de la falta cometuda per nell, pensán que no sen
habíe donat cuenta de que l´habíe sentit, se va alegrá en tal
ocasió y de bona gana va agarrá la clau y li va doná llisénsia. Y
después de vórel anássen va escomensá a pensá qué siríe milló
fé: o en presénsia de tots los monjos obrí la alcobeta (celda) de
aquell y féls vore la seua falta per a que no ñaguere ocasió de
que murmuraren contra nell cuan castigare al flare, o primé sentí
de ell cóm habíe ocurrit aquell assunto. Y pensán que aquella
podríe sé la dona o filla de algún home a qui ell no voldríe fé
passá la vergoña de mostrála a tots los monjos, va pensá que
primé voríe quí ere y pendríe después partit; y anán a la
celda, la va obrí, va entrá a dins, y va torná a tancá la porta.
La jove, veén vindre al abad, se va ficá blanca, y tremolán va
escomensá a plorá de vergoña. Lo siñó abad, que li habíe ficat
la vista damún y la veíe hermosa y fresca, encara que ell fore
agüelo, va sentí de repén tamé los abrassadós estímuls de la
carn que habíe sentit lo seu jove flare, y per an ell se va
escomensá a di:


«Bah, ¿per
qué no péndre yo del plaé cuan puc, si lo desagrado y lo doló
encara que no los vullga, me están esperán? Ésta es una hermosa
jove, y está aquí aon dingú al món u sap; si la puc portá a
donám gust no sé per qué no u hauría de fé. ¿Quí u sabrá?
Dingú u sabrá may, y lo pecat tapat está mich perdonát. Un cas
aixina no me passará potsé may mes. Penso que es de sabios péndre
lo be que Déu mos envíe».


Y diénse
aixó, y habén del tot cambiat lo propósit que allí lo habíe
portat, arrimánse mes a la jove, va escomensá a consolála y a
rogáli que no plorare; y anán de una paraula a un atra, va arribá
a manifestáli lo seu dessich. La jove, que no ere de ferro ni de
diamán, en bastanta fassilidat se va ressigná als gustos del abad:
ell, después de abrassála y besála moltes vegades, puján al llit
del flare, y en considerassió potsé del pes de la seua dignidat y
de la tendra edat de la jove, tenín temó de oféndrela en massa
pes, no se va ficá damún del pit de ella sino que la va ficá an
ella sobre lo seu pit y durán un bon rato se va divertí en ella.


Lo flare, que
habíe fingit anássen al bosque, habénse amagat al dormitori, com
va vore al abad entrá sol a la seua alcobeta, casi del tot
tranquilisat, va jusgá que la seua estratagema li ixiríe be; y,
veénlo tancás a dins, u va tindre per mol sert. Y eixín de aon
estabe, va aná hasta un foradet per aon va vore lo que lo abad fée
y va sentí lo que díe. Pareixénli al abad que se habíe entretés
prou en la joveneta, tancánla a la alcoba, sen va entorná a la seua
cámara; y después de un rato, sentín al flare y creén que tornáe
del bosque, va pensá en empéndrel duramen y fel encarselá per a
tíndre per an ell sol la guañada presa; y fénlo cridá, duramen y
en mala cara lo va repéndre, y va maná que lo portaren a la presó.
Lo flare rápidamen va contestá:


- Siñó, yo
no hay estat tan tems a la orden de San Benito per a que puga habé
adeprés totes les seues regles; y vos encara no me habíeu enseñat
que los monjos tenen que acordá tanta preferénsia a les dones com
al dijú y les vigilies; pero ara que me u hau amostrat, tos
prometixgo, si me perdonéu esta vegada, no pecá mes y fé sempre lo
que tos hay vist fé a vos. Lo abad, que ere un home espabilat, va
enténdre que aquell no sol sabíe lo que habíe fet sino que lo
habíe vist, per lo que, sentín remordiméns de la seua mateixa
culpa, se va avergoñí de féli al flare lo que ell tamé se
mereixíe; y perdonánlo y manánli silénsio sobre lo que habíe
vist, en tota la discressió van traure a la joveneta de allí, y
encara se pot creure que mes vegades la van fé torná.




primera-jornada-novela-quinta