Mostrando entradas con la etiqueta Florencia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Florencia. Mostrar todas las entradas

martes, 11 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

Ghichibio, cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la desgrássia en la que Currado lo amenassáe.

La reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:

Per mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an esta historieta.

Currado Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a sopá y la preparare be.

Ghichibio, que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.

Ghichibio li va contestá cantán y li va di:

- No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.

En lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:

- Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final, Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.
Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra cuixa de la grulla.

Lo venessiá mentirós li va contestá:

- Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado, entonses, enfadat, li va soltá:

- ¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?

Ghichibio va seguí:

- Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé aná mes abán de estes paraules, y va di:

- Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules, al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:

- Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.

Ghichibio, veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les seues dos potes.

Pero arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a Currado, li va di:

- Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat, que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Currado, veénles, va di:

- Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:

- ¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?

Ghichibio, esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó, sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet éstes.

A Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera tingut que fé.

Aixina pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia y se va reconsiliá en lo seu siñó.

JORNADA SEXTA. NOVELA CUARTA.

JORNADA
SEXTA. NOVELA CUARTA.


Ghichibio,
cuiné de Currado Gianfigliazzi, en unes rápidas paraules va cambiá
al seu favor en rissa la ira de Currado y se va salvá de la
desgrássia en la que Currado lo amenassáe.


La
reina li va maná a Neifile que continuare; y ella va di:


Per
mol que lo rápit ingenio, amoroses siñores, en frecuénsia presto
paraules rápides y útils y bones als que les diuen, segóns los
casos, tamé la fortuna, que alguna vegada ajude als temorics, en les
seues llengües de repén los fique cuan may los que les diuen
hagueren pogut trobáles en ánim sereno; lo que tos amostraré an
esta historieta.


Currado
Gianfigliazzi, com totes vatres hau sentit y pogut vore, sempre ha
sigut a la nostra siudat un siudadá notable, liberal y magnífic, y
vivín caballerosamen continuamen se ha entretingut en gossos y
falcóns, per a no entrá ara a les seues majós obres. Éste, en un
falcó seu habén cassat un día a Perétola una grulla, trobánla
mol gorda y jove la va enviá a un bon cuiné seu que se díe
Ghichibio y ere de Venecia, y li va maná di que la rostiguere per a
sopá y la preparare be.


Ghichibio,
que ere un fantoche tan gran com u pareixíe, preparada la grulla, la
va ficá al foc y en cuidado va escomensá a rostíla. La grulla
estáe ya casi a pun y emanáe una boníssima auloreta; va passá que
una dona del barri, de nom Brunetta, de la que Ghichibio estabe mol
enamorat, va entrá a la cuina y sentín la auló de la grulla y
veénla, li va rogá insistenmen a Ghichibio que ni donare una cuixa.


Ghichibio
li va contestá cantán y li va di:


-
No to la donaré yo, Siñora Brunetta, no to la daré yo.


En
lo que, enfadánse la Siñora Brunetta, li va di:


-
Per Deu te dic que si no me la dones, may te daré yo res que te
agrado. Y en ressumen, les paraules van sé moltes; al final,
Ghichibio, per a no fé enfadá mes a la seua dama, estirán una de
les cuixes de la grulla la va arrencá sense patí y lay va doná.

Habén presentat después dabán de Currado y algúns invitats
seus la grulla sense una cuixa, y maravillánse Currado de aixó, va
fé cridá a Ghichibio y li va preguntá qué habíe passat en l´atra
cuixa de la grulla.


Lo
venessiá mentirós li va contestá:


-
Siñó meu, les grulles sol tenen una cuixa y una pota.
Currado,
entonses, enfadat, li va soltá:


-
¿Cóm dimonis han de tíndre sol una cuixa y una pota? ¿Auncás no
hay vist yo a la meua vida mes grulles que ésta?


Ghichibio
va seguí:


-
Es, siñó, com tos dic; y cuan vullgáu tos u faré vore en les
vives. Currado, per amor als convidats que teníe alí, no va volé
aná mes abán de estes paraules, y va di:


-
Ya que dius que me u amostrarás en les vives, cosa que may hay vist
ni sentit que fore aixina, vull vóreu demá de matí, y me quedaré
contén; pero te juro per lo cos de Cristo que, si es de un atra
manera, te faré assurriacá de manera que ten enrecordarás mentres
visques del meu nom. Acabades, pos, per aquella tarde les paraules,
al matinet, només apuntá lo día, Currado, a qui no se li habíe
passat lo mosqueo durán la nit, plenet encara de rabia se va eixecá
y va maná que li portaren lo caball, y fen montá a Ghichibio a una
mula, cap a un riu aon se solíen vore grulles lo va portá, dién:


-
Pronte vorem quí va dí una mentira ahí de tarde, si tú o yo.


Ghichibio,
veén que encara li durabe lo enfado a Currado, y que teníe que
probá la seua mentida, no sabén cóm podríe féu, habíe montat
jun a Currado en molta temó, y de bona gana si haguere pogut se
hauríe escapat; pero com no podíe, ara cap a atrás, ara cap a abán
y als costats mirabe, y lo que veíe creíe que eren grulles en les
seues dos potes.


Pero
arribats ya prop del riu, antes que dingú va vore a la riba per lo
menos una dotsena de grulles que se aguantáen sobre una pota, com
solen fé cuan dormen. Per lo que, rápidamen amostránleshi a
Currado, li va di:


-
Mol be podeu vore, siñó, que ahí al tardet tos vach di la verdat,
que les grulles sol tenen una cuixa y una pota, miréu a les que allá
están.


grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen


Currado,
veénles, va di:


-
Espérat que te enseñaré que ne tenen dos. - Y arrimánse una mica
mes an elles, va cridá - : ¡Hohó! y en este crit, desplegán
l’atra pota, totes les grulles van escomensá a fugí; en lo que
Currado, giránse cap a Ghichibio, li va di:


-
¿Qué te pareix, truhán? ¿Te pareix que ne tenen dos?


Ghichibio,
esglayat, no sabén de aón li veníe la resposta, va di:
- Siñó,
sí, pero vosté no li va cridá «¡hohó!» a la de anit, que si u
haguere fet, hauríe tret
l´atra pota y cuixa, com han fet
éstes.


A
Currado li va caure tan be esta resposta, que tota la seua ira se va
torná en festes y rissa, y va di: - Ghichibio, tens raó: u haguera
tingut que fé.


Aixina
pos, en la seua rápida y divertida contesta, va evitá la desgrássia
y se va reconsiliá en lo seu siñó.

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada

CUARTA JORNADA

Escomense la cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus amors.
Mol volgudes siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y convoyáles.
Y mols, mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría, que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu. Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens, valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát, molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim, u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
- Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen atráurel, se va di: «Be diu éste».
Per lo que, tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove, veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare, qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.
Lo pare li va di:
- Fill meu, acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di entonses lo fill:
- Pero ¿cóm se diu aixó?
Lo pare, per a no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
- Se diuen ganses.
¡Maravillosa cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap, sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día, va di:
- Pare, yo vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo pare -, calla, que són una cosa mol roína.
Lo jove, preguntánli, li va di:
- ¿Aixina són les coses roínes?
- Sí - va di lo pare.
Y ell va di entonses:
- No sé lo que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles. Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá dal y yo la portaré a pasturá.
Va di lo pare:
- No u vull; ¡no saps tú aón pasturen!
Y va vore que la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit, criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos, vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.
¿Hauríen de empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls, la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.
Y si no fore que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen. Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell: pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.
Pero ¿qué los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió, seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:


Cuarta jornada

CUARTA
JORNADA




Escomense la
cuarta jornada del decamerón, en lo gobern de Filostrato, aon se
raóne sobre aquells que van tindre un final infelís en los seus
amors.



Mol volgudes
siñores, tan per les paraules escoltades als homes sabios com per
les coses que hay vist y lligit moltes vegades, jusgaba yo que lo
impetuós ven y ardó de la enveja sol habíe de amenassá les altes
torres y les mes eixecades puntes dels ábres; pero en la meua opinió
me trobo sobremanera engañat. Perque fugín yo, y habénme sempre
ingeniat en fugí del fiero ímpetu de eixe rabiós espíritu, no sol
per los plans sino tamé per les profundíssimes valletes, callat y
amagat, me hay ingeniat en caminá; lo que pot pareixe ben cla a qui
les presentes noveletes llich, que no sol en florentino vulgar y en
prosa están escrites per mí y sense títul sino tamé en estil
humildíssim y baix tan com se pot, y no per tot aixó hay pogut dixá
de sé fieramen atacat per aquell ven (hasta casi desarrailat) y de
sé ferit per los mossos de la enveja; per lo que puc compéndre que
es verdat lo que solen di los sabios: que només la miseria dixe de
sé envejada an este món presén. Pos ha ñagut qui, discretes
siñores, lligín estes noveletes, han dit que vatres me agradéu
massa y que no es cosa honesta que yo tan me complaga en agradatos y
consolatos y algúns encara han dit algo pijó: en alabatos com u
fach. Atres, mostrán vóldre parlá mes reflexivamén, han dit que a
la meua edat ya no está be perseguí estes coses: parlá de dones y
convoyáles.


Y mols,
mostránse mol preocupats per la meua fama, diuen que milló faré en
está en les musses al Parnaso o Parnasso que en estes charrades mesclám en
vatres. Y ñan algunes, mes despechades que parlán en sabiduría,
que han dit que faría milló en pensá aón podría guañám lo pa
que aná paupán lo ven. Y algúns atres diuen que les coses que tos
conto han passat de un atra manera, y se les ingenien en demostráu.
Aixina que, per tantes y tals bufades, per tan afilades dens,
valeroses siñores, mentres milito al vostre servissi, estic afuetát,
molestat y, en fin, crussificat en viu. Estes coses en tranquil ánim,
u sap Déu, escolto y séntigo, y sense replicá en alguna bona
resposta me les trac dels oíts. Pero antes de que escoménsa a
contestá an algú, voldría contá una part de una história.
A
la nostra siudat, fa ya mol tems, va ñabé un home de nom Filippo
Balducci, home de condissió bastán modesta, pero ric y ben
despachat y tan hábil en les coses que lo seu estat requeríe. Teníe
a una Siñora per dona a qui tendramen volíe, y ella an ell, y juns
portaben una vida felís, sense ficá tan afán en datra cosa mes que
en agradás la un al atre. Va passá que, com passe a tots, la bona
Siñora se va morí y no va dixá res seu a Filippo, mes que un fill
únic consebit de ell, de uns dos añets. Filippo, per la mort de la
seua dona se va quedá tan desconsolat com may se habíe quedat dingú
al pédre a una persona volguda; y veénse sol sense la seua
compañía, se va dessidí a dedicás al servissi de Déu, y fé lo
mateix del seu fill minut. Per lo que, donán totes les seues coses
per lo amor de Déu, sense tardá sen va aná cap a la punta del
Monte Sinerio (Senario) y allí se van embutí los dos a una selda minudeta, y
vivíen de almoines, féen dijú y resáen. Se guardabe de parlá de
cap cosa temporal ni de dixáli vore cap de elles a son fillet, per a
que no lo apartaren del servissi al Siñó, y sempre li parlabe de la
glória de la vida eterna y de Déu y de los sans, sense enseñáli
datra cosa mes que les santes orassións. Y en esta vida mols añs lo
va tíndre, sense dixál eixí de la selda ni amostráli res mes que
la vida de devossió a Deu. Acostumbrabe lo bon home a aná alguna
vegada a Florencia, y de allí, segóns les seues nessessidats ajudat
per los amics de Déu, a la selda sen entornabe. Va passá que tenín
lo jove devuit añs, y sén Filippo agüelet, un día li va preguntá
que aón anabe. Filippo lay va di; a lo que va contestá lo mosso:
-
Pare, vosté ya es agüelo y mal pot soportá los patiméns; ¿per
qué no me portéu una vegada a Florencia, per a que, dixánme
conéixe als amics de Déu y vostres, yo, que soc jove y ting mes
forses que vosté, puga después aná a Florencia a tratá los
vostres assuntos cuan u vullguéu, y vosté pugue quedás aquí?
Lo
bon home, pensán que son fill ya ere prou gran, y estabe tan aveat
al servissi de Déu que difíssilmen les coses del món podríen
atráurel, se va di: «Be diu éste».


Per lo que,
tenín que aná a Florencia, sel va emportá en ell. Allí lo jove,
veén los edifissis, les cases, les iglesies y totes les demés coses
de la siudat, com qui no sen enrecordabe de habéles vist, va
escomensá a maravillás mol, y li fée moltes preguntes a son pare,
qué es aixó, cóm se diu. Lo pare lay díe y ell, quedánse contén
de sentíu, li preguntabe un atra cosa. Y preguntán de esta manera
lo fill y contestán lo pare, per ventura se van topetá en un grupo
de belles mossetes emperifollades veníen de un convit de bodes. En
cuan les va vore lo jove, li va preguntá a son pare qué ere alló.


Lo pare li va
di:


- Fill meu,
acacha la vista, no les miros, que són cosa roína.
Va di
entonses lo fill:


- Pero ¿cóm
se diu aixó?


Lo pare, per a
no despertá lo poc convenién dessich carnal del jove, no va volé
nombráles pel seu propi nom, es di, «dones», sino que va di:
-
Se diuen ganses.


¡Maravillosa
cosa de sentí! Aquell que may a la seua vida ne habíe vist cap,
sense preocupás de los palaus, ni del buey, ni del caball, ni del
burro, ni de los dinés ni de atra cosa que haguere vist aquell día,
va di:


- Pare, yo
vull tíndre una de estes ganses.
- ¡Ay, fill meu! - va di lo
pare -, calla, que són una cosa mol roína.


Lo jove,
preguntánli, li va di:


- ¿Aixina són
les coses roínes?


- Sí - va di
lo pare.


Y ell va di
entonses:


- No sé lo
que diéu, ni per qué éstes són coses roínes: al meu respecte, no
me ha paregut hasta ara vore may res tan majo y agradable com elles.
Són mes majes que los cordés pintats que me hau enseñat moltes
vegades. ¡Ay!, si tos importo algo, feu que mon emportém una allá
dal y yo la portaré a pasturá.


Va di lo pare:


- No u vull;
¡no saps tú aón pasturen!


Y va vore que
la naturalesa ere mes forta que lo seu ingenio, y se va arrepentí de
habél portat a Florencia.

Me val en lo que hasta aquí hay
contat de la presén novela. Diuen, pos, algúns dels que me censuren
que fach mal, oh joves dames, esforsánme massa en agradatos; y que
vatres massa me agradéu. Aixó u confesso; me agradéu y me esforso
en agradatos; y los pregunto si de aixó se maravillen considerán no
ya lo habé conegut lo besás y lo abrasás y los plassentés
ajuntaméns que en vatres, dolsíssimes siñores, se tenen moltes
vegades, sino sol lo habé vist y vore continuamen les corteses
costums y la atractiva hermosura y la cortés gallardía y ademés de
tot aixó, la vostra señoril honestidat: cuan aquell que nutrit,
criat, creixcut a un monte salvache y solitari, dins de los límits
de una minuda selda, sense datra compañía que son pare, al vóretos,
vau sé dessichades per nell, y seguides en afecte.


¿Hauríen de
empéndrem, de amonestám, de castigám éstos si yo, que ting un cos
que lo sel va fé per a amatos, y yo desde la meua infánsia l´alma
tos vach dedicá al sentí lo poder de la llum de los vostres ulls,
la suavidat de les vostres paraules y les flames enseses per los
vostres suspiros, si me agradéu y si yo en agradatos me esforso; y
espessialmen tenín en cuenta que antes que res vau agradá a un
ermitañet, a un jovenet sense sentit, casi a un animal salvache? Per
sert que qui no tos vol y per vatros no dessiche sé amat, com
persona que ni los plaés ni la virtut de la natural afecsió sentix
ni coneix me reprén: y poc me preocupo per naixó. Y qui contra la
meua edat va parlán muestre que mal coneix que encara que lo gos té
lo cap blang, la coa la té verda; als que, dixán a una vora les
bromes, contesto que may reputaré vergoñós per a mí hasta lo
final de la meua vida lo convoyá an aquelles coses a les que Guido
Cavalcanti y Dante Alighieri ya agüelos, y micer Gino de Pistoia mol
agüelet van tindre en honor, y van buscá lo seu plaé.


Y si no fore
que siríe eixímen del modo en que se acostumbre a parlá, portaría
aquí al mich la história, y la mostraría plena de homes vells y
valéns que als seus añs mes madús mol se van esforsá en convoyá
a les dames, lo que si ells no u saben, que vaiguen y u adeprénguen.
Que se quedon en les musses al Parnaso, afirmo que es un bon consell:
pero no sempre podem quedámos en les musses ni elles en natros. Les
musses són dones, y encara que les dones no valguen lo que valen les
musses, tenen en lo primé aspecte semellansa en elles, aixina que
encara que per un atra cosa no me agradaren, només per naixó
hauríen de agradám; sense contá en que les dones ya van sé per a
mí ocasió de compóndre mil versos. Elles me van ajudá be y me van
mostrá cóm escriure aquells mil; y potsé per a escriure estes
coses, encara que humildíssimes siguen, tamé han vingut algunes
vegades a está en mí, en servissi potsé y en honor de la
semellansa que les dones tenen en elles; per lo que ni del Monte
Parnaso ni de les musses me separo tan com mols creuen.


Pero ¿qué
los direm an aquells que de la meua fama tenen tanta compassió que
me aconsellen que me busca lo pa? Sertamen no u sé, pero, volén
pensá quina siríe la seua resposta si per nessessidat los u
demanara an ells, penso que diríen: «¡Búscateu a les teues
fábules!». Mes han trobat entre les seues fábules los poetes que
mols rics entre los seus tessoros, y mols ne han ñagut que anán
detrás de les seues fábules van fé florí la seua edat, mentres
per lo contrari, mols al buscá mes pa del que nessessitaben, se van
morí sense madurá. ¿Qué diré mes? Si me sobrevinguere la
nessessidat yo sé, segóns lo Apóstol, viure tan a la abundánsia
com patí la miseria; y per naixó dingú se té que preocupá de mí
mes que yo. Y los que diuen que estes coses no han passat aixina com
les conto, me agradaríe mol que trobaren les originals, que si no
concordáren en les que yo escric, justa diré que es la seua
reprimenda y en corregím yo mateix me les ingeniaré; pero mentres
no aparegue res mes que paraules, los dixaré en la seua opinió,
seguín la meua, dién de ells lo que ells diuen de mí. Y com ya hay
contestat prou per esta vegada, dic que en la ajuda de Déu y la
vostra, gentilíssimes siñores, en qui espero, armat y en bona
passiénsia, en aixó tiraré cap abán, girán la esquena an este
ven y dixánlo bufá, perque no vech que pugue passám a mí datra
cosa mes que lo que li passe al polset, que, bufán lo torbellino, o
de la terra no lo mou, o si lo mou lo porte cap amún y moltes
vegades damún del cap de los homes, sobre les corones de los reys y
de los emperadós, y a vegades damún dels alts palaus y sobre les
eixecades torres lo deposite; de los que, si cau, mes aball no pot
arribá del puesto aon va sé portat. Y si alguna vegada en tota la
meua forsa me vach disposá a complaítos en algo, ara mes que may u
faré, perque sé que datra cosa dingú podrá di en raó, que los
demés y yo, que tos volem, naturalmén obrem; y per a vóldres oposá
a les leys de la naturalesa se nessessiten moltes grans forses y
moltes vegades no sol en vano sino en grandíssim mal del que se
afane se fiquen en obra. Estes forses, confesso que ni les ting ni
dessicho tíndreles en aixó, y si les tinguera, antes a datres les
hi dixaría prestades que les faría aná per a mí. Per naixó, que
cállon los criticadós y criticadores, y si calentás no poden, que
viguen carpits, y que se quedon en los seus plaés (bastán
corruptes), y a mí que me dixon en los meus, an esta curta vida que
mo se done, y que me dixon tranquil. Pero ham de torná, perque ya
ham divagat prou, oh hermoses siñores, allá de aon vam eixí, y ham
de seguí lo orden escomensat.
Lo sol ya habíe fet amagás a
tots los estels y la terra humida y en sombra de la nit se anáe
eixugán, cuan Filostrato, eixecánse, a tota la seua compañía va
fé alsá, y anán cap al hermós jardí, per allí van escomensá a
passejás; y arribada la hora de minjá, van amorsá allí aon habíen
sopat la nit passada. Y cuan se van eixecá de la michdiada, están
lo sol al cenit, de la manera acostumbrada prop de la fresqueta fon
se van assentá o gitá, y entonses Filostrato a Fiameta li va maná
que escomensare en les históries, y ella va escomensá aixina:






viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SÉPTIMA

Tedaldo, enfadat en una amán seua, sen va de Florencia; torne allí después de algún tems disfrassat de peregrino; parle en la dama y li fa reconéixe lo seu error y libre de la mort al seu home, a qui sel habíe acusat de habéli donat mort an ell, y lo reconsilie en los germáns; y después, discretamen, en la seua amán gose.

Ya alabada per tots calle Fiameta, cuan la Reina, per a no pédre tems, rápidamen a Emilia li encomane la narrassió; y ella escomense:
A mí m´agrade torná a la nostra siudat, de aon los dos anteriós narradós s´han apartat. Vull contátos cóm un ressidén nostre va reconquistá a la seua perduda Siñora. 

Ñabíe, pos, a Florencia, un noble jove de nom Tedaldo dels Elisei, que enamorat sobremanera de una Siñora, doña Ermelina, dona de AldobrandinoPalermini, per les seues loables costums va mereixe disfrutá del seu dessich; plaé al que la Fortuna, enemiga dels dichosos, se va oposá. Fore com fore, la Siñora, habén complaít a Tedaldo durán un tems, del tot se va apartá de vóldre embriagál, y no volíe escoltá cap embajada seua, ni tampoc vórel de cap manera. Per naixó ell se va dixá caure a una tristesa fiera, pero teníe de tal manera selat lo seu amor que dingú creíe que ésta fore la raó de la seua melancolía; y después de que de diferentes maneres se habíe ingeniat mol en reconquistá l´amor que sense culpa seua li pareixíe habé perdut, y trobán en vano tota molestia, se va disposá a alluñás del món (per a no alegrá an aquella que lo vée consumís).
Y agarrán tots los dinés que va pugué amprá, secretamen, sense di cap paraula ni a amics ni a paréns, mes que sol a un compañ seu que tot u sabíe, sen va aná y va arribá hasta Ancona, fénse cridá Filippo de San Lodeccio, y trabán allí coneiximén en un ric mercadé, va entrá al seu servissi y en un barco jun en ell sen va aná cap a Chipre. Les seues costums y maneres van agradá tan al mercadé que no sol li va assigná un bon jornal, sino que lo va fé lo seu sossio en part y ademés gran part dels seus negossis los hi va ficá entre les máns, y los va portá tan be y en tanta solissitut que en pocs añs se va fé un ric mercadé y ben famós. En estos negossis, encara que moltes vegades sen enrecordare de la cruel Siñora y encara siguere traspassat per l´amor y mol dessichare torná a vórela, va tíndre tanta constansia que durán sat añs va vénse aquella batalla. Pero va passá que, sentín un día a Chipre cantá una cansó que fée tems ell habíe compost, aon se contabe l´amor que li teníe a la seua Siñora y lo plaé que de ella gosabe, pensán que no podíe sé que ella lo haguere olvidat, en tan dessich de torná a vórela se va inflamá que, no podén patíu mes, se va disposá a torná a Florencia.
Y ficats en orden tots los seus assuntos, va vindre sol en un criat seu a Ancona, aon habén arribat les seues coses, les va enviá a Florencia un amic del anconés sossio seu, y ell, de amagatóns, com un peregrino que vinguére del san Sepulcro, en lo seu criat va arribá; y una vegada a Florencia, sen va aná a una fondeta que dos germáns teníen prop de la casa de la seua Siñora. Y aon primé va aná va sé a la porta de la casa de ella per a vórela si podíe; pero va vore les finestres y les portes tancades, pel que se va pensá que habíe mort o que se habíe mudat de allí. Mol pensatiu, sen va aná a casa de sons germáns, als que va vore tots vestits de negre, de lo que se va extrañá mol. Sabénse tan cambiat pel disfrás y lo tems que fée que no estabe allí, com no podríe sé reconegut fássilmen, se va arrimá a un sabaté y li va preguntá per qué aquells anaben vestits de dol. A lo que lo sabaté va contestá:
- Van vestits de dol perque no fa ni quinse díes que un germá seu que fée mol tems que no estabe aquí, que teníe per nom Tedaldo, va morí; y me pareix enténdre que han probat a la justíssia que un que té per nom Aldobrandino Palermini, que está a la presó, lo va matá perque estabe enamorat de la seua dona y habíe tornat disfrassat per a está en ella. Se va extrañá mol Tedaldo de que tan se li assemellare algú que fore pres per nell y li va doldre la desgrássia de Aldobrandin, y habén sentit que la Siñora estabe sana y salva, sén ya de nit, ple de diferéns pensaméns, sen va entorná cap a la fonda, y después de sopá a lo mes amún de la casa va aná a dormí en lo seu criat. Allí, tan per los mols pensaméns que li assaltaben com per la duresa del llit y potsé per la sena, que habíe sigut justeta, ya ere mijanit y encara Tedaldo no habíe pogut adormís, pel que, están despert, li va paréixe cap a la mijanit sentí que desde la teulada o tellat de la casa baixabe gen a la casa, y después per les bades de la porta de la cámara va vore cap vindre una llum cap allí. Pel que, arrimánse a les reixetes, va escomensá a mirá qué ere alló y va vore a una jove mol hermosa en un cresol a la ma vinín cap allí en uns atres tres homes, que habíen baixat de la teulada, y después de fes algunes festes los uns als atres, va di un de ells a la jove: 
- Ya podem, Déu sigue loat, está segús, perque sabém sert que la mort de Tedaldo Elisei ha sigut achacada per sons germáns a Aldobrandino Palermini, y ell ha confessat y ya está escrita la senténsia, pero debém seguí callán perque si alguna vegada se sap que ham sigut natros estarém en lo mateix perill que está ara Aldobrandino.
Y dit aixó, en la dona, que mol contenta se va mostrá en aixó, van baixá y sen van aná a dormí. Tedaldo, sentit aixó, va escomensá a considerá cuáns y quins eren los errors en que podíe caure la men dels homes, pensán primé en sons germáns, que a un extrañ habíen plorat y sepultat al seu nincho, y después acusat a un inossén per falses sospeches, y en testigos no verdadés habél portat cap a la mort, y ademés de alló en la severidat sega de les leys y dels seus rectós, que moltes vegades, com solíssits investigadós de la verdat, en crueldats fan probá lo fals y se diuen ministres de la justíssia y de Déu cuan són ejecutós de la iniquidat y del dimoni. Después de aixó, a la salvassió de Aldobrandino va atansá los seus pensaméns y va considerá lo que debíe fé. Y en cuan se va alsá pel matí, dixán al criat, cuan li va paréixe adecuat sen va aná ell sol a la casa de la seua Siñora y, trobán per cassualidat uberta la porta, va entrá a dins y va vore a la seua Siñora assentada per enterra a una saleta que ñabíe a la planta baixa; y estabe plena de plos y de amargura; y casi se va ficá a plorá de compassió; y arrimánse li va di:
- Siñora, no tos atribuléu; la vostra pas está prop.
La Siñora, al sentíl, va eixecá la cara y, plorán, va di:
- Bon home, paréixes un peregrino forasté; ¿qué saps tú de la pas ni de la meua aflicsió? 
Va contestá entonses lo peregrino:
- Siñora, yo soc de Constantinopla y fa poc que hay arribat aquí enviat per Déu a convertí les vostres llágrimes en rissa y a librá de la mort al vostre home. 
- ¿Cóm - va di la Siñora - si eres de Constantinopla y ressién arribat aquí saps quí som lo meu home y yo?
Lo peregrino, escomensán desde lo prinsipi, li va contá tota la história de la angustia de Aldobrandino y li va di quí ere ella, cuán tems fée que estabe casada y atres moltes coses que ell mol be sabíe dels seus assuntos, pel que la Siñora se va maravillá mol y tenínlo per un profeta se va aginollá als seus peus, rogánli per Déu que, si habíe vingut a salvá a Aldobrandino que se donare pressa perque quedabe poc tems. Lo peregrino, mostránse com un san, va di: 

- Siñora, eixequéutos y no ploréu, y escoltéu be lo que vach a dítos, y guardéutos de contálay may a dingú. Déu me ha revelat que la tribulassió en la que estéu tos ha sobrevingut per un gran pecat que vau cometre fa tems, que Déu ha volgut que purguéu en part en esta angustia y del que vol que tos enmendéu: si no, per naixó recauréu en una pena mol mes gran.

Va di entonses la Siñora:

- Siñó, hay pecat mol y no sé de quin pecat vol Déu que me enmenda, y per naixó, si u sabéu, diguéumel y faré tot lo que puga per a enmendám. 

- Siñora - va di entonses lo peregrino - , be sé quin es y no tol preguntaré per a sabéu milló, sino que diénlo vos mateixa tindréu mes remordimén. 

Diguéume, ¿ton enrecordáu de habé tingut algún amán?

La Siñora, al sentí aixó, va dixá eixí un gran suspiro y se va maravillá mol, pensán que dingú u sabíe, a no sé que desde que habíen matat an aquell que va sé enterrat com Tedaldo se haguere propalat o escampat algo per algunes paraules indiscretamen dites per un amic de Tedaldo, que sabíe de alló; y va contestá:

- Vech que Déu tos amostre tots los secretos dels homes, y per naixó estic disposada a no ocultátos los meus. Es verdat que a la meua juventut vach amá mol al desventurat jove que han matat y han donat la culpa al meu home. La seua mort hay plorat perque me dol, pel que, per mol rígida y fura que me mostrara en ell abáns de la seua partida, ni la seua partida ni la seua llarga aussénsia ni la seua desventurada mort han pogut may arrancámel del cor.
A lo que va di lo peregrino:

- Al desventurat jove que han matat no lo vau vóldre vos, sino a Tedaldo Elisei. Pero diguéume, ¿quina va sé la raó per la que tos vau enfadá en ell? ¿tos va ofendre en algo? Y la Siñora li va contestá:

- No, may me va oféndre, pero la raó del enfado van sé les paraules de un malparit flare en lo que me vach confessá una vegada, perque cuan li vach parlá del amor que an aquell li tenía y de la intimidat que tenía en ell, me va fótre lo cap tan calén que encara me espante, diénme que si no me abstenía de alló aniría a la boca del dimoni a lo mes fondo dels inferns y siría condenada al foc etern. De aixó me va entrá tanta temó que del tot me vach disposá a no vóldre gens mes la seua intimidat; y per a apartá consevol ocasió, ni la seu carta ni la seua embajada vach volé ressibí; encara que crec que si haguere perseverat mes (perque sen va aná desesperat y lo vach vore consumís com fa la neu al sol), la meua dura dessisió se haguere doblegat o belcat perque datre dessich mes gran no tenía al món. 
Va di entonses lo peregrino:
- Siñora, éste es lo únic pecat que ara tos atribule o apene. Sé firmemen que Tedaldo no tos va forsá en res; cuan tos vau enamorá de ell per la vostra propia voluntat u vau fé, agradántos ell, y cuan vos mateixa vau volé va vindre a vos y va gosá de la vostra intimidat, en la que en paraules y en obres tan agrado li vau mostrá que, si primé tos amabe, mes de mil vegades vau fé redoblá lo seu amor. Y si aixina va sé, com sé que va sé, ¿quina raó podíe móuretos a apartál tan rígidamen? 
Eixes coses s´han de pensá abáns de fes, y si creguéreu que debíeu arrepentítos com de algo mal fet, no féles. Tal com ell se va fé vostre, vos tos vau fé seua. Si ell no haguere sigut vostre, podríeu habé fet tot lo que haguéreu vullgut, com ama, pero vóldre arrebatáli a vos que éreu seua ere un robo y cosa reprobable si aquella no ere la voluntat de ell. Pos hau de sabé que yo soc flare y per naixó coneixco totes les seues costums; y si parlo de elles una mica libremen per al vostre profit no estará mal en mí com estaríe en uns atres; y tos parlaré de estos usaches per a que de ara en abán milló los conegáu del que pareix que hau fet hasta ara. 
Ñabíe abáns flares santíssims y homes de valor, pero los que avui se diuen flares, y per naixó volen sé tinguts, no tenen res de flare, mes que la capa, y ni siquiera ésta es de flare perque si per los fundadós dels flares van sé triades primes y míseres y de teles bastes y manifestadores del espíritu que habíe desapressiat les coses temporals cuan se embolicáe lo cos en tan vil vestit, avui se les fan amples y forrades y satinades y de teles finíssimes y los han donat forma cortessana y pontifical per a no avergoñís de pavonejás en ells a les iglesies y a les plasses com en los seus vestits fan los seglás; y com en lo esparavel lo peixcadó se ingenie en agarrá als rius mols peixos de una tongada, aixina estos, en les amplíssimes guirnaldes embolicánse, a moltes santurrones, moltes viudes, a moltes atres dones néssies y homes se ingenien en agarrá deball, y de alló se ocupen en mes gran solissitut que de cap atre ejercicio. Y mentres los antics dessichaben la salvassió dels homes, estos dessichen a les dones y les riqueses, y tot lo seu empeño han ficat y posen en assustá o esbarrá en palabrería y en pintures les mens dels sabocs y en enseñáls que en les limosnes se purguen los pecats y en misses, per a que an aquells que per cobardía (no per devossió) se han fet flares, y per a no passá penúries ni fam, éste los envíe lo pá, aquell los envíe lo vi, aquell atre los done la pitansa per l'alma dels seus morts. Y sertamen es verdat que les almoines y les orassións purguen los pecats, pero si los que los fan veiguéren a quí los fan o los coneguéren, abáns los guardaríen per an ells o los aventaríen als gorrinos. Y com saben que contra menos gen sigue posseedora de una gran riquesa, a mes toquen, tots en charrades y en espáns se ingenien en tráurels als demés alló que dessichen per an ells sols. Reproben als homes la lujuria per a que, apartánse de ella los reprobats, per als que reproben se quedon les dones; condenen la ussura y les ganansies injustes per a que, sén restituídes an ells, puguen fes les capes mes amples, comprá obispos y atres prelatures mes grans en alló que han enseñat que portaríe a la condenassió a qui u tinguere. Y cuan de estes coses y de atres moltes que caussen escándol sels reprén, en contestá «féu lo que diém y no lo que fem» creuen que tenen digna descárrega de tan pes, com si los fore mes possible a les ovelles sé constáns y de ferro que als pastós. Y cuáns ne ñan de aquells a qui donen tal resposta que no la entenen de la manera en que la diuen, mols u saben. Volen los flares de avui que faiguéu lo que diuen, aixó es, que ompligáu les seues bosses de dinés, los confiéu los vostres secretos, observéu castidat, perdonéu les afrentes, tos guardéu de parlá mal de dingú: coses totes bones, totes honestes, totes santes; ¿pero per a qué? Per a podé fé ells lo que, si los seglás u fan, no podrán fé. ¿Quí no sap que sense dinés la dropina, gossina o vagansia no pot durá? Si en los teus gustos te gastes los dinés, lo flare no podrá haraganejá o gossejá; si ten vas en les dones de la roglada los traurás lo puesto als flares; si no eres passién y perdones les afrentes, lo flare no se atrevirá a vindre a casa teua y contaminá a la teua família. ¿Per qué seguíxco? Se acusen ells mateixos tantes vegades com abáns los oyéns se excusen de aquella manera. ¿Per qué no se queden a casa si no creuen podé sé abstinéns y sans? O si volen dedicás an aixó, ¿per qué no seguíxen aquelles santes paraules del Evangelio

Fáiguen aixó primé y enseñon después als demés. 

Hay vist a la meua vida galantejadós, amadós, visitáns no sol de les dones seglás sino de les monges y de aquells que mes escándol armen desde los seus púlpitos. ¿Y an estos ham de seguí? Qui aixina fa, fa lo que vol pero Déu sap si u fa prudenmen. Pero si haguérem de consedí lo que lo flare que tos va empendre va di, aixó es, que gravíssim pecat es chafá la fe matrimonial, ¿no u es mol mes gran robáli a un home?, ¿no u es mol mes gran matál o enviál al exili rodán o redolán pel món com un bolo de riu? Aixó u consedirá consevol. Lo tíndre intimidat un home en una dona es un pecat natural; robáli o matál o expulsál ve de la maldat del espíritu. Que li vau robá a Tedaldo ya abáns tos u hay demostrat, arrebatántos vos mateixa de ell cuan tos habíeu fet seua per la vostra espontánea voluntat. Ademés, tos dic que, pel que a vos respecte, lo vau matá per habé fet tot lo nessessari (mostrántos cada vegada mes cruel) per a que se matare en les seues propies máns. Vos sou la culpable del seu exili y de que haygue caminat rodán pel món sat añs, no se pot negá. Aixina que mol mes gran pecat hau cometut en consevol de estes tres coses dites que cometíeu consedínli la vostra intimidat. Pero veigám, ¿es que Tedaldo se va meréixe estes coses? Sertamen que no: vos mateixa u hau confessat; sé que mes que an ell mateix tos vol. Res va sé tan honrat, tan exaltat, tan magnificat per nell com éreu vos sobre consevol atra dona, si se trobabe en part aon honestamen y sense engendrá sospeches sobre vos podíe de vos parlá. Tot lo seu be, tot lo seu honor, tota la seua libertat a les vostres máns ficabe. ¿No ere un noble jove?, ¿no ere mes pincho que tots los seus consiudadáns?, ¿no ere valén en les coses que són propies dels joves?, ¿no ere vullgut, apressiat, ben vist per tots? A res de aixó diréu que no. Entonses ¿cóm, pel que diguere un flaret maniátic, brutal y envejós, vau pugué pendre contra nell una ressolusió cruel? Vos, moguda per les paraules de un flare, que en sertesa debíe de sé algún tragassopes manducadó de cocs, ya u sabéu, y potsé lo que ell dessichabe ere ocupá lo puesto de aon se esforsabe en traure a un atre. Este pecat es aquell que la divina justíssia que en justa balansa porte a efecte totes les seues operassións, no ha volgut dixá sense cástic; y aixina com vos sense cap raó tos vau ingeniá en apartátos vos mateixa de Tedaldo, aixina lo vostre home sense raó ha estat y encara está en perill, y vos en esta angústia. 

De esta pena, si voléu sé liberada, lo que tos convé prometí y, sobre tot fé, es aixó: si passe alguna vegada que Tedaldo del seu llarg desterro torno, la vostra grássia, lo vostre amor y la vostra benevolénsia y intimidat li tornaréu y li donaréu aquell estat al que estabe abáns de que vos tontamen creguéreu al lloco flare.

Habíe acabat lo peregrino les seues paraules cuan la Siñora, que atentíssimamen lo escoltabe perque mol verdaderes li pareixíen les seues raóns, y se vée en seguridat castigada per aquell pecat, al sentílay an ell, va di:

- Amic de Déu, bastán be sé que són sertes les coses que diéu y en gran part conec per la vostra enseñansa quí són los flares, que hasta ara han sigut tinguts per mí com a sans; y sense duda coneixco que la meua culpa ha sigut gran en lo que vach fé contra Tedaldo, y si puguera en gust la enmendaría de la manera que me hau dit: pero ¿cóm pot sé? Tedaldo no podrá torná may: está mort, y per naixó lo que no pot fes no sé per a qué u hay de prometre.
Lo peregrino li va di:

- Siñora, Tedaldo no está mort, segóns Déu me revele, está viu y sano y en bon estat si tinguere la vostra grássia.

Va di entonses la Siñora.

- Miréu lo que diéu; que yo lo vach vore mort dabán de casa meua en moltes gaviñetades, y lo vach tíndre an estos brassos y en moltes llágrimes vach bañá la seua carta inerte, lo que van doná peu a que se diguere lo que deshonestamen se ha dit.

Entonses va di lo peregrino:

- Siñora, diguéu lo que digáu tos asseguro que Tedaldo está viu; y si voléu prometí alló en la intensió de cumplíu, espero que lo veigáu pronte.
La Siñora va di entonses:

- U fach y u faré de bona gana; y res podríe passá que me donare tanta alegría que vore al meu home libre y sense mal y a Tedaldo viu.

Li va paréixe entonses a Tedaldo tems de descubrís y de consolá a la Siñora en mes serta esperansa del seu home, y va di:

- Siñora, per a que puga consolátos en relassió al vostre home, un gran secreto nessessito dítos, que cuidaréu de que may mentres viscáu lay manifestéu a dingú. Estaben a un puesto apartat y sols, habénse pres gran confiansa la Siñora en la santidat que li pareixíe tíndre lo peregrino; pel que Tedaldo, traén un anell guardat per nell en sumo cuidado, que la Siñora li habíe donat la radera nit que habíe estat en ella, mostránlay, va di: 

- Siñora, ¿reconeixéu aixó?

En cuan la Siñora lo va vore lo va reconéixe y va di:

- Siñó, sí, yo lay vach doná a Tedaldo fa tems.

Lo peregrino, entonses, ficánse de peu y rápidamen traénse de damún la esclavina y del cap la cogulla, y parlán en florentino, va di:

- ¿Y a mí, me coneixéu?

Cuan lo va vore la Siñora, veén que ere Tedaldo, se va esglayá, en tanta temó com si als morts haguere vist caminá com als vius. 

Tedaldo li va di:

- Siñora, no tingáu temó, soc lo vostre Tedaldo viu y sano y no me hay mort ni me van matá, cregáu lo que cregáu los meus germáns y vos.

La Siñora, tranquilisada una mica, y baixán la veu, y miránlo mes y asseguránse de que aquell ere Tedaldo, plorán se li va aviá al coll y lo va besá, dién: 

- Dols Tedaldo meu, ¡sígues benvingut!
Tedaldo, besánla y abrassánla, va di:

- Siñora, no es ara tems de fémos mes estrets saludos; vull aná a fé que Aldobrandino tos sígue tornat sano y salvo, y espero que abáns de demá per la nit tinguéu noves que tos agradon; si ting sort, com espero, sobre la seua salvassió vull podé víndre esta nit a donátoles en mes tems del que ara ting.
Y giránse se va ficá la esclavina y la capucha, besán un atra vegada a la Siñora y reconfortánla en bona esperansa, se va separá de ella y allá sen va aná aon Aldobrandino estabe empresonat, mes embegut en pensaméns de temó de la inminén mort que de esperansa de futura salut; y com consoladó, en la venia dels carselés, va entrá aon ell estabe y assentánse a la vora de ell, li va di: 

- Aldobrandino, soc un amic teu que Déu te envíe per a salvát y demostrá la teua inossénsia; y per naixó, si vols consedím un don minudet que vull demanát, sense falta abáns de demá de nit, en ves de la senténsia de mort que esperes, sentirás la absolusió. A lo que Aldobrandin va contestá:

- Bon home, ya que de la meua salvassió te preocupes, encara que no te conec ni men enrecordo de habét vist may, tens que sé amic, com dius. Y en verdat lo pecat pel que se diu que ting que sé condenat a mort, may lo hay cometut; mols atres hay fet, que potsé an aixó me han portat. Pero te dic per la temó de Déu aixó: si ell ara té misericórdia de mí, grans coses, no una minuda, faría de bona gana, encara que no u prometiguera; aixina que demana lo que te paregue, que sense falta, si me escapo de ésta, u cumpliré.

Lo peregrino entonses va di:

- Lo que vull no es datra cosa mes que perdonos als cuatre germáns de Tedaldo lo habét conduít an este pun, creénte culpable de la mort de son germá, y que los tingues per germáns y per amics si te demanen perdó.
A lo que Aldobrandín va contestá:

- No saps qué dolsa es la vengansa ni en cuánta forsa se dessiche, pero encara aixina, per a que Déu de la meua salvassió se ocupo, de bona gana los perdonaré y ara ya los perdono, y si de aquí ixco viu y me salvo, per a féu seguiré lo modo que me dígues. Aixó li va agradá al peregrino, y sense vóldre díli res mes, li va rogá que tinguére bon ánimo, que en seguridat abáns de que acabare lo siguién día tindríe notíssia sertíssima de la seua salut. Y separánse de ell sen va aná a la señoría y en secreto a un caballé que la gobernabe li va di aixina: 

- Siñó meu, tots sabém de bona gana empeñámos en fé que la verdat de les coses se conegue, y mes aquells que tenen lo que vos teníu, per a que no patíxguen los cástics los que no han cometut lo pecat y síguen castigats los pecadós. Y per a que alló passo en honor vostre y per a mal de qui u mereix, hay vingut a vos. Com sabéu, hau prossedit severamen contra Aldobrandín Palermini y pareix que hau tingut per sert que ell va sé qui va matá a Tedaldo Elisei, y anéu a condenál, lo que seguríssimamen es fals, com crec que abáns de la mijanit, portán a les vostres máns an aquell jove, tos hauré demostrat.
Lo valén home, que teníe llástima de Aldobrandino, va fé oít a les paraules del peregrino, y explicánli moltes coses sobre aixó, sén lo seu guía, cuan estaben al primé son, als dos germáns de la fonda y al seu criat va apresá a mansalva, y volénlos torturá per a descubrí cóm habíe sigut la cosa, cadaú per separat y después tots juns van confessá habé matat a Tedaldo Elisei. Preguntats per la raó, van di que perque éste a la dona de un de ells, no están ells a la fonda, habíe molestat mol y volgut forsá a que faiguere la seua voluntat.
Lo peregrino, enterat de aixó, en llisensia del gentilhome sen va aná y secretamen va aná a casa de la Siñora Ermelina, y an ella sola (habénsen anat a dormí tots los demés de la casa) la va trobá esperánlo, igualmén en dessich de tíndre bones notíssies del home y de reconsiliás del tot en Tedaldo.
Arrimánse an ella, en alegre gesto, li va di:

- Siñora meua, alégrat, que per sert recuperarás demá aquí sano y salvo al teu Aldobrandino.

Y per a assegurálay mes, li va contá lo que habíe fet. La Siñora no se creíe pugué recuperá a Tedaldo viu, al que creíe habé plorat mort, y vore libre de perill a Aldobrandino, a qui se creíe tíndre que plorá per mort uns pocs díes después, tan alegre com may u va está dingú, afectuosamen va abrassá y besá al seu Tedaldo; y anánsen juns al llit de bona gana van firmá grassioses y alegres paus, prenén la un del atre deleitable alegría. Y al arrimás lo día, Tedaldo, eixecánse, habén ya explicat a la Siñora lo que enteníe fé y rogánli que mol secret u tinguere, un atra vegada en hábit de peregrino va eixí de casa de la Siñora per a podé, cuan fore lo momén, ocupás dels assuntos de Aldobrandino. La señoría, arribat lo día y pareixénli tíndre completa informassió del assunto, rápidamen va liberá a Aldobrandino y pocs díes después als malhechós va fé tallá lo cap aon habíen cometut lo assessinat. Están, pos, libre Aldobrandino, en gran alifara seua y de la seua dona y de tots los seus amics y paréns, y sabén que alló habíe sigut obra del peregrino, lo van portá a casa seua durán tan tems com li apetiguére está a la siudat; y allí, de féli honors y festes que no se acabáen, y espessialmén la dona, que sabíe a quí los hi fée. Pero pareixénli, después de algúns díes, tems de reconsiliá a sons germáns en Aldobrandino, a qui sabíe no sol desacreditats per la seua absolusió, sino tamé armats per la temó, va demaná a Aldobrandino que cumpliguére la seua promesa. Aldobrandino va contestá que estabe disposat. Lo peregrino li va fé prepará un hermós convit per al día siguién, al que va di que volíe que ell en los seus paréns y en les seues dones invitare als cuatre germáns y a les seues dones, afegín que ell mateix aniríe a invitáls de part seua. Lo peregrino enseguida sen va aná a casa dels cuatre germáns, y dirigínlos les paraules que per a tal assunto se requeríen, al final, en raóns irrebatibles fássilmen los va portá a vóldre reconquistá, solisitán lo perdó, la amistat de Aldobrandino, y fet aixó, an ells y a les seues dones a diná en Aldobrandino lo día siguién los va convidá, y ells, de bona gana, creén la seua paraula, van asseptá lo convit.
Aixina, pos, en son demá, a la hora de diná, primé los cuatre germáns de Tedaldo, vestits de negre com anaben, en algúns amics seus van arribá a casa de Aldobrandino, que los esperabe; y allí, dabán de tots aquells que per a acompañáls habíen sigut invitats per Aldobrandino, aviádes les armes an terra, se van ficá en máns de Aldobrandino, demanánli perdó pel que contra ell habíen fet. Aldobrandino, plorán compassivamen, los va ressibí y besán a tots a la boca, gastán poques paraules, totes les afrentes ressibides va perdoná. Después de ells, les germanes y les dones totes vestides de dol van vindre, y van sé ressibides per la Siñora Ermelina y les atres grans Siñores. Van sé magníficamen servits al convit tan los homes com les dones, pero flotabe al aire la melancolía pel ressién doló que estabe repressentat en los vestits oscurs dels paréns de Tedaldo. La invensió y la invitassió del peregrino habíe sigut censurada per mols, y ell sen habíe percatat. Tal com u habíe dessidit, vingut lo tems, se va ficá de peu, y encara minján los demés la fruita, va di: 

- Res ha faltat an este convit per a que fore alegre mes que Tedaldo, a qui hau tingut continuamen en vatros pero no lo hau conegut. Tol mostraré. Y traénse de damún la esclavina y tota la roba de peregrino se va quedá en jubón de tafetán verd, y tots maravillats lo van mirá y examiná mol tems abáns de que algú se atreviguere a creure que ere ell. Tedaldo los va parlá dels seus paréns, de les coses passades entre ells, de los seus acsidéns; pel que son germáns y los demés homes, tots plens de llágrimes de alegría, van corre a abrassál, y lo mateix después van fé les dones, tan los paréns com los no paréns, menos doña Ermelina. 

Veén aixó Aldobrandin, va di:

- ¿Qué es aixó, Ermelina? ¿cóm es que no u selebres com les atres dones? 

Y, sentínla tots, la Siñora li va contestá:

- No ne ña cap que en mes agrado li haygue fet festes o les hi faigue que les que li faré yo, perque mes que cap atra li está obligada, considerán que per nell te hay recuperat; pero les deshonestes parladuríes de cuan plorabem al que creíem que ere Tedaldo, fan que me retínga.
Aldobrandino li va di:

- ¡Aném, aném!, ¿creus que yo crec als que lladren? Procurán la meua salvassió ya ha demostrat que alló eren falsedats, sense contá en que may u vach creure: eixécat enseguida, ves a abrassál.

La Siñora, que datra cosa no dessichabe, no va tardá en obeí en alló al home; pel que, eixecánse com habíen fet los demés, abrassánlo ella, li va fé alegres festes. Esta liberalidat de Aldobrandino mol los va agradá als germáns de Tedaldo y a tots los homes y dones que allí estaben, y consevol barrunto que hagueren tingut per los cotilleos que habíen sentit, en aixó va desapareixe. Habén, pos, selebrat tots a Tedaldo, ell mateix va esgarrá los vestits negres que portaben sons germáns y les de les germanes y cuñades, y va volé que se portaren atres robes y después de vestís, mols cans y balls se van fé y atres passatems; per estes coses, lo convit, que habíe tingut un escomensamén algo silensiós, va tíndre un final sonat. Y en grandíssima alegría, aixina com estaben, sen van aná a casa de Tedaldo y allí van sopá per la nit, y mols díes después, seguín del mateix modo, van continuá la festa. Los florentinos durán mols díes com a ressussitat y assombrosa cosa van mirá a Tedaldo; y mols, y hasta los germáns, encara dudaben sobre si ere ell o no, y no su creíen del tot ni potsé su hagueren cregut durán mol tems si un cas que va passá no haguere arribat a aclaríls quí habíe sigut lo mort; que va sé este: 

Passaben un día uns soldats de Lunigiana dabán de casa de Tebaldo, y veénlo, van aná a trobál, diénli:

- ¡Bons los tingue Faziuolo!

A lo que Tedaldo, en presénsia de sons germáns, va contestá: 

- Me hau pres per un atre.

Ells, al sentíl parlá, se van avergoñí y li van demaná perdó, dién: 

- En verdat que tos assemelléu, mes que may ham vist assemellás dingú a un atre, a un camarada nostre que se diu Faziuolo de Pontriémoli, que va vindre aquí fa uns quinse díes o poc mes y may ham pogut sabé qué va sé de ell. Be es verdat que mos maravillabem del vestit perque ell ere, com u som natros, mersenari.

Lo germá gran de Tedaldo, al sentí aixó, va aná cap an ells y los va preguntá quin vestit portabe aquell Faziuolo. Ells lay van di y se va trobá que lo assessinat anabe pressisamen vestit com díen ells; pel que, entre aixó y atres siñals, se va aclarí que lo mort habíe sigut Faziuolo pres per Tedaldo, pel que se van dissipá les sospeches de sons germáns y de consevol atre. Tedaldo, que habíe tornat riquíssim, va perseverá en lo seu amor y sense que la Siñora se enfadare mes en ell, discretamen obrán, mol tems van disfrutá del seu amor. Déu mos dixo chalá del nostre.

tersera jornada novela octava